Joan Riera Ferrari. Museu de Menorca

Estimar és l’única cosa que justifica viure, perquè cada instant de la nostra existència és només per viure allò que s’estima. Aquest pensament podria ser l’eix al voltant del qual gira tota l’obra pictòrica relacionada amb les roques que l’artista Joan Riera Ferrari (Manacor, 1943) va començar a elaborar a finals dels anys 80 i que ara, per primera vegada, recull conjuntament en una exposició que es pot veure al Museu de Menorca durant tot el mes de maig.

La mostra, que reuneix un total de 37 obres de format mitjà i gran, ens serveix per traçar un itinerari mitjançant una sèrie de teles que tenen el paisatge marí com a tema, però que van més enllà de la tradicional pintura del litoral mallorquí, sempre repetitiva, d’escassa qualitat o d’una ambició purament decorativa. No. Joan Riera Ferrari ens mostra uns quadres en els quals el paisatge té un tractament pictòric ple d’una inquietud interna, insatisfeta, una força vigorosa i expansiva. És la creació d’un pintor que més enllà de voler reflectir els relleus capritxosos de les roques,  les espurnes daurades que saltironejen damunt l’aigua, bellugadisses i fugisseres, té la voluntat de mostrar-nos l’autèntica essència del paisatge, de treure a la llum l’ànima que viu dins les formacions rocoses, dins una onada que s’esbrava tossuda contra la vorera, dins el salitre que s’aferra com la suor a la camisa... una ànima que la gran majoria de nosaltres no sabem veure, tot i que és allà, i que només som capaços de descobrir quan ho miram a través dels ulls d’un artista que estima amb passió allò que pinta, perquè, ho he dit al principi,  només es pot viure allò que s’estima.

Però en un itinerari convé començar pel principi. És a les acaballes de la dècada dels 80 quan Joan Riera Ferrari descobreix les roques. I ho fa, curiosament, a Suïssa, mentre passeja per les espectaculars muntanyes alpines. Pren notes i apunts d’aquells nous paisatges que li serviran per elaborar uns quadres on aquesta temàtica apareix per primera vegada. N’és una representació, la de les roques, on encara hi ha una gran dosi d’abstracció i és que en aquells anys l’artista vivia submergit en l’abstracció, una corrent, tanmateix, a la que ell havia arribat des de la matèria, plena de suavitat, nostàlgia i serenitat.

La contemplació de les muntanyes suïsses, l’elaboració dels primers quadres i els descobriment, quasi per casualitat, de que la matèria amb la qual elaborava les seves pintures era ideal per treure el més profund d’aquelles roques el varen situar al principi d’un camí nou. Un camí que podia ser llarg, infinit, un recorregut que sabia on començava, però que desconeixia on el podia portar. Però Joan Riera Ferrari és un artista valent i decidit, que no té por del risc, de l’experimentació, de fer un salt al buit, i els que facin falta. I això en la creació té un valor extraordinari, cregui’m. Riera Ferrari ha volgut amb la seva pintura anar endavant, evolucionar, tot i fer-ho sempre mantenint-se fidel a la seva manera d’entendre l’art. Va veure que aquell podia ser el seu camí i s’hi va llençar. Poc a poc va abandonar l’abstracció per tornar a la terra, al món que tenia més a prop, a la seva mar, a les seves roques, en definitiva, a aquelles coses que justifiquen el viure perquè s’estimen, perquè són part de la vida d’un, del seu jo. “Només s’ha de pintar allò que s’estima”, degué pensar el bo d’en Joan. I així ho va fer i en va sortir la primera sèrie pictòrica de roques marines, unes roques que el pintor ha convertit en metàfores de la vida i que són el seu instrument per aïllar-se de la resta del món.

Les primers passes són vacil·lants, però ja s’intueix que Joan Riera Ferrari sap captar la força mineral del roquissar, l’estructura nervuda, la tensió que conforma la superposició de les pedres, el contrast amb la mar. Són quadres que arrosseguen molts dels elements de sèries anteriors -Restauracions, Mediterrània, Vells Vaixells, Venècia-, una tendència que, lentament, anirà abandonat per crear un món pictòric personal i únic, inconfusible. Un univers que pren definitivament forma quan l’artista descobreix que és capaç de trobar noves possibilitats pictòriques a paisatges que tothom ja creia pintats. Ningú com Joan Riera Ferrari no sabrà veure en aquelles estampes marines, en el litoral de Mallorca, de vents vius, ones porugues i aubes encisadores, tants de misteris; ningú no sabrà descobrir tots aquells secrets que romanien amagats a vorera de mar i que mai ningú no havia trobat, tot i que damunt la tela ara ens resulten evidents. Joan Riera Ferrari sap descobrir en la costa illenca aquella altra realitat no explícita que ha constituït la veritable estructura del paisatge.

Continua el nostre itinerari. Som ara a principis dels 90. És en aquells anys quan comença una sèrie que tindrà una gran importància en la seva trajectòria pictòrica i que Joan Riera Ferrari, molt encertadament, titularà Paisatge Com Excusa. Enlloc de pintar el mar des de la terra, com havia fet tothom, comença a pintar la costa des del mar. El resultat és que el pintor  ens obre una nova contemplació a la realitat de sempre, als mateixos paisatges que ja hem vist una i mil vegades pintats: Sa Calobra, Formentor, Cavall Bernat... i tants d’altres que en podríem citar. A més, d’aquests quadres en destaca l’ús magistral que en fa de la matèria, que els hi confereix una força activa, irresistible. Els quadres estan plens de magnetisme, d’una atracció invisible que t’aferra i et xucla. Una força que ve del drama, de la tensió que l’artista aconsegueix amb aquest ús de la matèria amb la que pinta. I és que per a ell la matèria no és inert. No sols li dóna forma, sinó que li confereix una textura i una expressivitat astoradora, li atorga la vida. Joan Riera Ferrari ha aconseguit en aquests quadres que la matèria tingui més importància per la seva apreciació que per la seva representació, per la qual cosa les formes es desenvolupen lliurement dins l’espai de la tela.

Poc a poc la identificació del paisatge es va perdent. Segueix apropant-se a la natura pel camí de l’anàlisi i la reflexió vital, però ara ja no hi trobam espais coneguts. Son roques ermes de vegetació, on només la mar sembla tenir vida, i és que Joan Riera Ferrari busca els espais idíl·lics de la seva costa mallorquina que els anys i el progrés l’hi han pres, l’hi ha furtat. Una altra vegada tornam a allò de pintar només el que s’estima. I és que no té cap intenció de reproduir la natura –un fet sense sentit, doncs mai ningú no podrà superar amb el pinzell la seva bellesa-. El que vol és interpretar-la, dibuixar-la tal com ell la sent, tal com la necessita per a seguir viu. És per això que no pinta el que veu, sinó el que imagina. Les roques que crea Joan Riera Ferrari només estan dins d’ell, perquè els seus quadres surten del subconscient, quasi involuntàriament, com un somni. I aquesta qualitat les envolta de tot allò que tenen de visceral, de misteriós, de secret. L’artista ha vist una i mil vegades aquestes roques, aquesta costa, aquest mar. La coneix bé. Però quan la pinta, a la realitat hi afegeix els sentiments, l’experiència viscuda, tot el que ha après, les frustracions i alegries, la passió, els temors, l’esperança i l’amor. Quan ha porgat tot això amb el garbell dels seus records es quan ho trasllada damunt la tela. El resultat ja no són roques, ni és la mar, ni una cova és una cova, ni  un penya-segat és només el que sembla. Tot allò que hi ha al quadre és en Joan Riera Ferrari.

És per això que en cada quadre el pintor s’hi despulla per dins, hi retrata l’ànima. I és per això també que, quan durant una època la mort l’envolta –amb poc temps varen morir la seva mare i el seu millor amic- tot aquest sentiment queda reflectit en la seva obra. D’aquí surt la sèrie negra de les seves roques, tal vegada una de les millors èpoques pictòriques de l’artista, que utilitzava la pintura com una via per escapar-se de les seves tristeses. Les roques de Joan Riera Ferrari esdevenen més verges que mai, més agrestes, quasi violentes.  Del record dels seus amics desapareguts també en surten els obeliscs, que representen la vida, la història d’un dia en el qual el sol neix però a mesura que acaba i el sol es pon l’obelisc es va trencant fins que arriba un nou dia i torna estar incòlume.

L’obelisc serà la catarsi. A partir d’aquell moment els quadres s’obrin, s’il·luminen, hi ha espai per l’horitzó, pel cel, fins llavors absent en bona part de la seva obra. El resultat és la sèrie Llum d’Auba. El darrer any Joan Riera Ferrari ha estat treballant en aquestes obres, uns quadres en els quals el pintor ha aconseguit explicar, assimilar, fer-se seva la llum de l’auba mallorquina. Aquella llum que des de ben petit veia cada dia néixer a la costa del Llevant, reflectir-se en les roques, jugar amb l’aigua, amb l’escuma... les seva llum, les seves roques, la seva terra, la seva vida. Tots els moments de l’auba són damunt la tela, convertits en quadres. Hi ha les formes, la llum, el color, però també –i això és el que les fa màgiques- hi és l’atmosfera, hi són els sentiments, hi és el silenci, la quietud, la solitud, l’esperança, l’aroma fresc de la matinada... Joan Riera Ferrari ha sabut captar l’ànima d’aquells minuts, pocs, fugissers, durant els quals la nit reté entre les seves la mà del dia, petita i suau, per acariciar-la mentre se li esmuny en la representació d’un amor impossible.

Joan Riera Ferrari diu que pintarà roques mentre que el darrer quadre que fa l’indueixi a pintar-ne un altre, mentre en cada tela hi descobreixi coses noves. En aquesta darrera sèrie es fa evident la síntesi de tota aquesta història que va començar a Suïssa a finals dels 80. Manté el colors, però hi canvien les formes, que es tornen més abstractes, en valor per si mateixes. Destaca per damunt de tot l’absència del dibuix, que aquí s’accentua. Joan Riera Ferrari dibuixa amb la matèria. No es pot fer d’una altra manera. El dibuix és més cerebral i, a més, requereix la noció exacte del que es vol fer. Quan comença un quadre no sap ben bé quin serà el resultat. Només una punyida a l’estómac o l’excitació de l’ànima li diuen si el que fa és bo. Li podrien dir intuïció, jo li dic sensibilitat. La pintura li surt com per casualitat, a poc a poc, pintant. Les idees venen mentre treballa el quadre i, amb la feina, també canvien. Així és com es va fent la peça.