AMBLART

desde 2005 ayudando en la promoción del Arte Contemporáneo

Get Adobe Flash player
Búsqueda personalizada

Cimentiments: jusqu'ici tout va bien

Sample ImagePor Pau Waelder
 
És una pràctica habitual en l'art contemporani mantenir un certa postura de correcció política, plantejant, quan ho fa, temes de l'entorn immediat polític i social amb tebiesa, des d'una estetització
 
del subjecte, amb ironia, sovint amb un mig somriure resignat. S'accepten les crítiques sobre temes geogràficament llunyans (Ruanda, Irak) o bé sobre aspectes de la nostra societat contemporània que de totes maneres hem assumit (pèrdua d'identitat, triomf del capitalisme agressiu, etc.). Quan l'art s'apropa als fets polítics s'interpreta sovint com a política i ja no com a

Sample Image

Sample Image

Sample Image

Sample Image

Sample Image

Sample Image

art, i és potser a causa d'això que els artistes solen evitar adoptar postures massa crítiques, per por que el subjecte de l'obra s'imposi a l'obra mateixa. No obstant, com afirma Alfredo Jaar: “els artistes som com formigues front als grans poders... però afectem a una minoria privilegiada que és la que participa en les arts i la cultura”.  Fent referència al film La haine (l'odi), l'artista xilè recorda com el seu realitzador, Matthieu Kasowitz, retrata al 1995 la realitat social de la banlieue  “Per a mi, el que va ocòrrer amb La haine demostra tres coses” afirma Jaar “La primera, que l'art pot anunciar, prevenir,. La segona, que no té cap efecte i que ningú ho escolta. I la tercera que, tot i això, hi ha una petita llum: la gent pot adonar-se que hi han artistes capaços de detectar el que succeeix, i de treballar amb allò que detecten. És a ells a qui s'ha de parar atenció”. [1] parisenca, però no és fins a deu anys més tard, amb motiu dels greus disturbis que s'hi van produir, que rep l'atenció del mitjans de comunicació, ara disposats a fer-se ressò del seu missatge.

 

Des de fa un parell d'anys, un col·lectiu d'artistes denuncia des de Cimentiments (o, no m'asfaltis el respecte!) l'especulació urbanística i la destrucció del territori que, en nom del progrés i del turisme (de qualitat o no), han tingut lloc a les nostres illes. Al llarg de la seva itinerància, la proposta s'ha anat enriquint de les aportacions d'artistes i intel·lectuals (més de 60, actualment) sensibilitzats amb una situació que no és exclusiva de la nostra comunitat, sinó que es produeix amb tal impunitat que s'ha convertit en un fet habitual. En els dies previs a les eleccions municipals, l'exposició s'instal·la al monestir de la Real a Palma, lloc emblemàtic de l'amenaça que suposa una expansió urbanística incontrolada per al patrimoni històric.  Si bé en opinió de Jaar l'art es dirigeix a una minoria, Cimentiments s'obre en aquesta ocasió a tota la ciutadania amb una proposta de col·laboració: un exvot abans del vot convida a qualsevol persona a formar part de l'exposició amb una contribució personal, un exvot, en consonància amb l'espai que acull la mostra i també suggerint amb ironia que en la situació actual més que el vot s'ha de confiar en l'exvot, una súplica a la Mare de Déu per que arregli el que la classe política no ha fet.

 

En la seva heterogeneïtat formal (“cubana”, fins i tot, en paraules d'una organitzadora), aquesta exposició potser no atraurà el públic habitual del món de l'art, i de fet té un aspecte definitivament “underground”, motivat sobre tot per una manca de finançament (és interessant veure com les propostes més crítiques s'han de recolzar en l'iniciativa d'uns pocs). Però no per això deixa de ser interessant. Bé és cert que en la majoria de les obres el tema s'imposa a la peça i que aquesta té per si mateixa poc interès, però per una part podem observar tot el conjunt com un cant coral, com una instal·lació d'un art que opta per baixar del pedestal de la ironia tèbia i adoptar un paper més reivindicatiu.

 

Amb una “lletania de comsinoresos”, Biel Mesquida es lamenta del “ciment assassí/com si no res/ El paisatge fet malbé/ com si no res/ La destrucció del mediambient/ com si no res...” Matias Vallés denuncia que “el Paradís ha estat expulsat de Mallorca”. Un grup de persones imita la postura vigorosa del foner balear, disposats a tirar un totxo, com a proposta per una nova imatge de la figura heroica de l'indígena de les Illes. Un mur de totxos serveix de llenç per la imatge d'una rentadora d'euros. El perfil de Mallorca apareix cobert pel logotip de la promotora immobiliaria alemanya Kühn und Partner. Un informe de les explotacions urbanístiques s'estén sota una successió d'imatges bucòliques dels entorns naturals de les illes. Un cilindre de formigó amb una corona d'espines se'ns ofereix per resar-li: és “Sant Formigó de l'Asfaltada, patró de l'especulació”.  Moltes obres adopten, fent-se ressò de la proposta de l'ex-vot, un caire religiós, que, amb la multitud de petites espelmes que s'escampen per la sala, donen al conjunt un aire de  solemne (des)esperança. El problema, però, no és exclusiu de les nostres illes, com ens recorda la peça del col·lectiu madrileny mmmm..., una tarja de visita en la que se'ns recorda que 45 cm2 de vivenda (la mida d'una tarja de visita) equivalen a 8 hores de feina. Fent un càlcul a partir del preu del m2 a Madrid, els artistes han determinat que destinant integrament el sou mínim interprofessional en una hipoteca, en 25 anys es pot adquirir una casa de 27,17 m2.

 

A La haine s'explica un acudit en el que un home es llença des d'un edifici, i mentre cau, els habitants li senten dir “jusqu'ici tout va bien” (fins ara tot va bé). Els fets van demostrar que Kassowitz tenia raó en advertir que no tot anava bé, i per bé que el que denuncia Cimentiments ja està passant o ha passat, es pot anar més enllà del “laissez faire” idiosincràtic de les nostres illes i no limitar-se a donar-ho per assumit. En definitiva, no es tracta només de política, sinó de la terra en la que vivim.

 

 

 

 

[1] Valdés, Adriana (ed.) Alfredo Jaar. Santiago de Chile 2006. Barcelona, Actar, 2006. p.84-85.

Revista Saber de Ciencias

Zapatosmania.com La Revista de Zapatos y Calzado