Por Mª Antònia Ferragut

Per casualitat, o tal vegada no, avui he pogut gaudir de l’obra d’un artista que sempre que he tingut ocasió de veure m’ha fascinat per complert. Passejant per  una Pollença immersa en festes i desprès de prendre un cafetó a un dels bars més típics de la plaça m’he trobat davant de la porta de l’església del Convent de Sant Domingo.

Al traspassar la porta la fosca regnant m’ha descol·locat una mica. Mentres els ulls s’habituaven a la foscor he descobert la vídeo instal·lació. Encara que hi ha bancs per poder seure davant la pantalla he preferit seure al terra. La frescor de les rajoles s’agraeix molt ja que el dia és força calorós. La projecció, que ja està començada, mostra a un home caminant cap a les flames. Tot d’una he quedat enganxada a la imatge. L’home s’atraca cada punt mes al foc i, ralentitzadament, travessa les flames. De sobte, el seu cos ressorgeix del foc, intacte, solsament alguna espurna a la roba. L’home, impassible, continua caminant fins que traspassa els límits de la pantalla i penetra en la meva ment.

I de tot d’una la fosca. La fosca un temps, de sobte, un puntet de llum que es fa gran i mes gran i pren forma de làmpada d’església. Una dona, pareix una verge, va prenguent la flama de infinitat d’espelmes, llum, resplendor. La dona es reflecteix a l’aigua, camina damunt ella, com ho va fer Jesús a la mar, avança cap a mi, traspassa la pantalla i penetra en la meva ment. Fosca un altre pic. Allà, a la meva ment es retroben tot dos. Aquí el meu subconscient comença a fer feina.

Realment l’espai acompanya. He aconseguit desconnectar de tot els minuts que m’he pogut concentrar mirant la projecció. Uns nins cridaners que participaven a una gimcana me desperten del meu estasi. Hauria  preferit despertar d’aquest somni d’una altre manera però, la realitat no sempre es com volem. I, qui sap si algun dels nins que interromperen la meva concentració quedaran impactats amb aquesta obra i després d’aquesta voldran veure d’altres.

A la sortida, agafo un fulletó, en ell s’explica que els personatges que apareixen a la videoprojecció són Tristan i Isolda, els amants d’una llegenda de la mitologia Celta, la representació del drama de l’amor i de la mort.

Aquesta obra de Bill Viola, Nigth Journey, representa el viatge dels amants a través del desig i del dolor. El foc és la depuració, el cicle de la mort i la regeneració. El trànsit a través de l’aigua purificadora, el lliurament de l’amor a la font regeneradora de la mort.

Realment no se si aquest es el muntatge que jo m’havia fet però, sincerament, crec que això es el que menys importa.

Bill Viola nascut el 1951, es un dels artistes contemporanis de vídeo mes coneguts i apreciats. El seu treball es distingeix per la seva innovació tecnològica i pel seu profund arrelament amb l’art del passat. Inspirant-se  sovint  en la iconografia i la filosofia de la tradició europea i oriental, Bill Viola crea treballs de gran intensitat com aquest que us recoman que vegeu a Pollença, també podeu aprofitar per veure al museu del costat els seleccionats del Certamen d’arts plàstiques de Pollença 2006.

DEL ARCHIVO

  • BALEARES
    2010

    MONKEY SHOW. Marcelo Viquez. Galería Kewenig. Palma de MallorcaLa Galería Kewenig presenta, en el Oratorio de Sant Feliu en Palma de Mallorca, la exposición “Monkey Show” del polifacético artista Marcelo Viquez. La exposición está compuesta por una veintena de obras, todas ellas recientes, e incluye

  • NACIONAL
    2017

    ASÍ SUCEDEN LAS COSAS de IGNACIO TOVAR en la Galería Rafael Ortiz de SevillaEn esta exposición de Ignacio Tovar (Castilleja de la Cuesta, Sevilla, 1947) se reúnen las pinturas realizadas en los últimos dos años. Una novedad significativa es que se trata de piezas individuales a diferencia de otros trabajos anteriores, que consistían en su mayor parte en dípticos.

  • BALEARES
    2006

    Por Pau Waelder

    “X-tractions”

    Harold Jiménez Canizales

    Galería ABA Art

    Hasta el 20 de enero, 2006

    Una de las características del arte contemporáneo es su creativa y desenfadada apropiación de la propia historia del arte. De la Mona Lisa con bigotes de Duchamp a la reinterpretación escultórica de los Desastres de Goya a cargo de los hermanos Chapman (por citar dos de mis obras favoritas), encontramos numerosos ejemplos del hecho de que el artista crea a pesar de la historia del Arte, esa pesada losa de referencias y etiquetas a la que historiadores y críticos recurrimos inevitablemente. Otra característica bien conocida es la integración de la cultura popular en la esfera del sacralizado Arte con A mayúscula (ése del que Ernst Gombrich elocuentemente decía que no existe). Ambas características se encuentran y articulan muy coherentemente en la obra que presenta Harold Jímenez Canizales en la galería ABA Art.