AMBLART

Pep Canyelles (Palma, 1949) és un escultor autodidacte que troba un primer contacte amb el metall a un taller de ferreria familiar. Forma generació amb la lleva que féu acte de presència els setanta, dècada prodigiosa a Mallorca, un temps d’efervescència on s’operà l’enterrament

definitiu de l’estètica del taxidermista. El 1969 passà un curt temps a París i el 1970 s’instal·là a Barcelona. Així, quan torna a Palma per motius de salut, un any després, la seva vocació artística es defineix per la pintura i participa en la subversió artística amb el grup Criada 74 (1973-1977), d’intenció renovadora. El 1978 comparteix murs al Museu de Mallorca amb Vicenç Torres, i l’any següent fa una primera individual a la Galeria 4 Gats de Palma on, a més de pintures, mostra objectes de caràcter lúdic, amb un estil personal que sembla voler treballar alhora la pintura i l’escultura. Eren peces de fusta multicolors, de tamany reduït, a les quals varen seguir una sèrie metàl·lica de motoristes amb sidecars, prop de l’escultura-objecte. Posteriorment, immers ja dins el món escultòric, exposa a diferents indrets de Mallorca, de la Península, d'Egipte, d’Alemanya, d'Holanda i dels Estats Units. A l’exposició de 1980 en el Caire, Canyelles era convidat pel Ministeri de Cultura Egipci juntament amb Jaume Pinya i Horacio Sapere. El 1981 obté una beca del Ministeri de Cultura per a la promoció de les Arts Plàstiques, un fet que l’estimulà a treballar intensament. La seva obra ha estat present a la important fira ARCO de Madrid diverses vegades. Des del principi, inicia també una tasca en el camp de la poesia visual, de llarga trajectòria. Amb presència a Blanc d’ou, Ara ve Nadal, Zootropo, 17, Crit, etc., participa a les mostres "Poesia visual dels Països Catalans" (Mataró, 1980) i "Espai poètic experimental" (París, 1981), així com en exposicions a Pavia (Itàlia), Antwerpen (Bèlgica) i València. 
 
Som en presència d’un artista que es planteja la plàstica com un fet total. Poesia visual, pintura i escultura són una triple punta de llança, suport i empenta de la seva creativitat. Amb el color, encara, com a punt de partida. El 1986, amb l’exposició Paisatges ara i aquí, en el Col·legi d’arquitectes de Palma, una sèrie d’escultures de ferro policromades, confirmen la vocació per les tres dimensions que bategava des del principi, quan havia crescut vora el descobriment de les propietats del ferro en el taller familiar, amb el seu pare. Aquest material esdevindrà, d’ara endavant, bàsic dins l’evolució de Pep Canyelles i és l’element constitutiu de les seves millors obres.
 
Ja dins els anys noranta, continua treballant el ferro, però ara prescindeix del color, i entra dins un procés de geometrisme que l’apropa al minimalisme. Són obres de concepció predominantment austera. de gran format, que assenyalen una direcció més purament escultòrica. Posteriorment, una altra etapa de producció l’ha portat a recuperar el color damunt el ferro, l’acer corten o la xapa. Són obres en les qual experimenta amb la intervenció d’altres materials. Fa un retorn al constructivisme obviant el color per anar a la recerca d’una sobrietat cromàtica. Formes dentades en acer corten assagen la confrontació de materials en obres de disposició vertical, on alterna diferents tamanys. És la consolidació de l’escultura a partir de la trobada amb el volum i la seva escaient relació amb l’espai. Establint, de vegades, un diàleg amb la pròpia obra anterior, amb retorns a l’esperit lúdic inicial. Dins una darrera etapa, treballa amb reixats que volen empresonar l’aire o el buit. estructures que ratllen l’espai modificant-lo amb la seva presència.
 
Hom pot trobar obres de Pep Canyelles escampades per diferents indrets de Palma: Dona asseguda damunt l’univers (1990). en els jardins de la Misericòrdia; Illa (1998-1999), en el Parc de la Feixina; L’illa dels nostres pares (2001), a Dalt Murada, i cinc peces més en el campus universitari de la UIB realitzades els anys noranta.
 
La present exposició proposa una exhaustiva revisió a la seva producció escultòrica realitzada entre 1985 i 2007.

Pep Canyelles (Palma 1949) es un escultor autodidacta que tiene un primer contacto con el metal en un taller de herrería familiar. Forma generación con la veta que hizo acto de presencia en los setenta, década prodigiosa en Mallorca, un tiempo de efervescencia donde se operó el entierro definitivo de la estética del taxidermista. En 1969 pasó un corto periodo de tiempo en París y en 1970 se instaló en Barcelona. Así, cuando regresó a Palma por motivos de salud, un año después, su vocación artística se define por la pintura y participa en la subversión artística con el grupo Criada 74 (1973-1977), de intención renovadora. En 1978 comparte muros en el Museo de Mallorca con Vicenç Torres, y el año siguiente hace una primera individual en la Galeria 4 Gats de Palma donde, a demás de pinturas, muestra objetos de carácter lúdico, con un estilo personal que parece querer trabajar a la vez la pintura y la escultura. Eran piezas de maderas multicolores de tamaño reducido, a las cuales siguieron una serie metálica de motoristas con sidecars, cercanos a la escultura-objeto. Posteriormente, inmersos ya dentro del mundo escultórico, expone en diferentes lugares de Mallorca, de la Península, de Egipto, de Alemania, de Holanda y de los Estados Unidos. En la exposición de 1980 en el Cairo, Canyelles fue invitado por el Ministerio de Cultura Egipcio junto a Jaume Pinya y Horacio Sapere. En 1981 obtiene una beca del Ministerio de Cultura para la promoción de los Artistas Plásticos, un hecho que le estimuló a trabajar intensamente. Su obra ha estado presente en la importante feria de ARCO de Madrid varias veces. Desde el principio, inicia también una tarea en el campo de la poesía visual, de larga trayectoria. Con presencia en Blanc d’ou, Ara ve Nadal, Zootropo, 17, Crit, etc., participa en las exposiciones “Poesia visual dels Països Catalans” (Mataró, 1980) y “Espai poètic experimental” (París, 1981), así como en exposiciones en Pavía (Italia), Antwerpen (Bélgica) y Valencia.
 
Estamos en presencia de un artista que se plantea la plástica como un hecho total. Poesía visual, pintura y escultura son una triple punta de lanza, soporte y empuje de su creatividad, con el color, todavía como punto de partida. En 1986, con la exposición Paisatges ara i aquí, en el Col·legi d’arquitectes de Palma, una serie de esculturas de hierro policromadas, confirman la vocación por las tres dimensiones que latía desde el principio, cuando había crecido cerca del descubrimiento de las propiedades del hierro en el taller familiar, con su padre. Este material resultará, de ahora en adelante, básico dentro de la evolución de Pep Canyelles y es el elemento constitutivo de sus mejores obras.
 
Ya dentro de los años noventa, continúa trabajando el hierro, pero ahora prescindiendo del color, y entra dentro de un proceso de geometrismo que le acerca al minimalismo. Son obras de concepción predominantemente austera, de gran formato, que señalan una dirección más puramente escultórica. Posteriormente, otra etapa de producción le ha llevado a recuperar el color sobre el hierro, el acero corten o la chapa. Son obras en las cuales experimenta con la intervención de otros materiales. Regresa al constructivismo obviando el color para ir en busca de una sobriedad cromática. Formas dentadas en acero corten ensayan la confrontación de materiales en obras de disposición vertical, donde alterna diferentes tamaños. Es la consolidación de la escultura a partir del encuentro con el volumen y su conveniente relación con el espacio. Estableciendo, a veces, un diálogo con la propia obra anterior, con regresiones al espíritu lúdico inicial. Dentro de una última etapa, trabaja con enrejados que quieren aprisionar el aire o el vacío, estructuras que rayan el espacio modificándolo con su presencia.
 
Cualquiera puede encontrar obras de Pep Canyellas esparcidas por diferentes lugares de Palma: Dona asseguda damunt l’univers (1990). en los jardines de la Misericòrdia; Illa (1998-1999), en el Parc de la Feixina; L’illa dels nostres pares (2001), en Dalt Murada, y cinco piezas más en el campus universitario de la UIB realizadas en los años noventa.
 
La presente exposición propone una exhaustiva revisión en su producción escultórica, realizada entre 1985 y 2007.

Casal Solleric. Planta noble
Passeig del Born, 27. Palma de Mallorca

29 novembre 2007 – gener 2008