Warning: "continue" targeting switch is equivalent to "break". Did you mean to use "continue 2"? in /home/ambltcom/public_html/templates/revista_de_arte_contemporaneo_amblart_1/functions.php on line 194
Frida Kahlo. La gran ocultadora
La fotografia va ser un element fonamental en la vida de Frida Kahlo (Coyoacán, Ciutat de Mèxic, 1907 – 1954), especialment en els seus anys de formació. Néta i filla de fotògrafs, Frida va aprendre de petita a posar, i es va convertir en una model consumada.
La distesa relació de Frida amb la càmera fotogràfica es reflecteix en els primers retrats familiars, primerencs testimonis d'una personalitat intensa i polifacètica. La successió cronològica de les imatges demostra com el joc teatral dels començaments es converteix en un procés sistemàtic de construcció iconogràfica. Si el gran projecte vital i artístic de Frida Kahlo va ser la creació d'un univers autoreferencial, la fotografia va ser el seu primer mitjà d'expressió.
Després de l'accident patit el 1925, Frida Kahlo va començar a pintar-se a si mateixa. “Sóc el motiu que millor conec”, diria ella. Motiu representat fins a la sacietat en els seus quadres, en la seva vida pública i en els retrats aliens; motiu d'orgull, ja que Frida era probablement la millor de les seves creacions. Per aquest motiu es definia a si mateixa com la gran ocultadora, mestra en l'engany, enigmàtica amfitriona d'un ball de màscares. Igual que les seves pintures, les fotografies de Frida Kahlo mostren l'artista, la revolucionària, l'amant, la malalta, la indígena, la llibertària o la celebritat. Frida es disfressa o es despulla segons voluntat pròpia, i l'autor es doblega davant la força suggestiva del seu model.
Per la vida de Frida Kahlo van passar un sens fi de fotògrafs, atrets tant per l'artista com pel personatge. La col·lecció de retrats de Frida és un autèntic catàleg de fotografia del segle XX; hi ha representats Edward Weston, Imogen Cunningham, Manuel Álvarez Bravo, Martin Munkacsi, Gisèle Freund, Bernard Silberstein, Fritz Henle i Nickolas Muray, entre d'altres. Els més pròxims van saber captar Frida en la intimitat de la seva llar i desproveïda de façanes, sent aquests els retrats més originals precisament per la seva senzillesa. No obstant això, mai resulta fàcil destriar on acaba la dona i comença l'actitud.
Els retrats teixeixen un fil narratiu que abasta tota la vida de l'artista mexicana, des de la infantesa fins al llit de mort. En aquest recorregut vital, ple d'experiències de dramàtica intensitat, però també marcat per un idealisme sense límits, va ser probablement la relació amb Diego Rivera la que, en gran mesura, va afavorir l'encreuament de camins entre Frida Kahlo i multitud d'artistes, intel·lectuals i fotògrafs que nodririen la seva existència, dotant-la del cosmopolitisme latent en aquest llegat gràfic. Frida Kahlo va mantenir estretes amistats amb Muray, Bloch, Kolko i els Álvarez Bravo; va conèixer Weston, Cunningham, Munkacsi, Packard i Van Vechten als Estats Units. En l'apogeu de l'èxit, fotoperiodistes reputats com Silberstein o Freund es van acostar a la Casa Blava per a immortalitzar-la.
L'última fotografia va ser presa per Lola Álvarez Bravo després de vestir personalment el cadàver de Frida Kahlo. Seguint instruccions seves, li va posar la seva huipil blanca amb les borles cerimonials i una faldilla llarga. Li va trenar el cabell amb llaços i flors i li va posar els seus collarets de corall i jade. Li va pintar les ungles de roig i li va adornar tots els dits amb anells. Aquesta fotografia pòstuma és el retrat totèmic d'una personalitat forjada amb gran esforç. En suma, és el triomf de l'ocultadora. El seu millor autoretrat.
Els 53 retrats presentats procedeixen d'una col·lecció iniciada fa més de dues dècades per Spencer Throckmorton, galerista especialitzat en fotografia llatinoamericana. El seu llegat inclou més de cent imatges de Frida Kahlo, moltes d'elles úniques.
Frida Kahlo. La gran ocultadora
La fotografía fue un elemento fundamental en la vida de Frida Kahlo (Coyoacán, Ciudad de Méjico, 1907-1954), especialmente en sus años de formación. Nieta e hija de fotógrafos, Frida aprendió de pequeña a posar, y se convirtió en una modelo consumada.
La distendida relación de Frida con la cámara fotográfica se refleja en los primeros retratos familiares, primerizos testimonios de una personalidad intensa y polifacética. La sucesión cronológica de las imágenes demuestra como el juego teatral inicial se convierte en un proceso sistemático de construcción iconográfica. Si el gran proyecto vital y artístico de Frida Kahlo fue la creación de un universo autoreferencial, la fotografía fue su primer medio de expresión.
Después del accidente sufrido en 1925, Frida Kahlo comenzó a pintarse a sí misma. “Soy el motivo que mejor conozco”, diría ella. Motivo representado hasta la saciedad en sus cuadros, en su vida pública y en los retratos ajenos, motivo de orgullo, ya que Frida era probablemente la mejor de sus creaciones. Por este motivo se definía a sí misma como la gran ocultadora, maestra en el engaño, enigmática anfitriona de un baile de máscaras. Igual que sus pinturas, las fotografías de Frida Kahlo muestras a la artista, la revolucionaria, la amante, la enferma, la indígena, la libertaria o la celebridad. Frida se disfraza o desnuda según su propia voluntad, y el autor se doblega delante de la fuerza sugestiva de su modelo.
Por la vida de Frida Kahlo pasó un sin fin de fotógrafos, atraídos tanto por la artista como por el personaje. La colección de retratos de Frida es un auténtico catálogo de fotografía del siglo XX; entre otros aparecen Edward Weston, Imogen Cunningham, Manuel Álvarez Bravo, Martin Munkacsi, Gisèle Freund, Bernard Silberstein, Fritz Henle y Nickolas Muray. Los más próximos supieron captar a Frida en la intimidad de su hogar y desprovista de fachadas, siendo estos los retratos más originales precisamente por su sencillez. No obstante, nunca resulta fácil distinguir donde acaba la mujer y empieza la actidud.
Los retratos tejen un hilo narrativo que abarca toda la vida de la artista mejicana, desde la infancia hasta el lecho de muerte. En este recorrido vital, lleno de experiencias de dramática intensidad, pero también marcado por un idealismo sin límites, fue probablemente la relación con Diego Rivera la que, en gran medida, favoreció el cruce de caminos entre Frida Kahlo y multitud de artistas, mantuvo estrechas amistades con Muray, Bloch, Koldo y los Álvarez Bravo, conoció a Weston, Cunninghan, Munkacsi, Packard y Van Vechten en Estados Unidos. En el apogeo del éxito, fotoperiodistas reputados como Silberstein o Freund se acercaron a la Casa Azul para inmortalizarla.
La última fotografía fue tomada por Lola Álvarez Bravo después de vestir personalmente el cadáver de Frida Kahlo. Siguiendo sus instrucciones, le puso su huipil blanca con las borlas ceremoniales y una falda larga. Le trenzó el cabello con lazos y flores y le puso sus collares de coral y jade. Le pintó las uñas de rojo y le adornó todos los dedos con anillos. Esta fotografía póstuma es el retrato totémico de una personalidad forjada con gran esfuerzo. En suma, es el triunfo de la ocultadora. Su mejor autorretrato.
Los 53 retratos presentados proceden de una colección iniciada hace más de dos décadas por Spencer Throckmorton, galerista especializado en fotografía latinoamericana. Su legado incluye más de cien imágenes de Frida Kahlo, muchas de ellas únicas.
LLOC: Casal Solleric. Planta baixa
DATES: 2 agost – 16 setembre 2007
HORARI: Dimarts a dissabte de 10 a 14.00 / Diumenges i festius de 10 a 13.30 h
COMISSÀRIA: María Santoyo (Canopia)
INSTITUCIONS: Ajuntament de Palma, Caja Mediterráneo
