AMBLART

L’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB), complint els seus objectius d’estimular la creació cultural a les Illes Balears, ha instaurat el premi d’il·lustració La Punta del Llapis, que es lliurarà per primer cop el 2006. La finalitat d’aquest guardó és donar un impuls als joves il·lustradors de llibres infantils i juvenils de  Balears en la seva tasca creativa i ajudar-los a donar-se a conèixer en aquest difícil però apassionant camp. El premi d’il·lustració  La Punta del Llapis regirà segons les següents bases.

1. Els participants hauran d’il·lustrar qualsevol paràgraf de la rondalla d’Antoni Maria  Alcover titulada  La mare Baleneta, adaptada per Miquel Rayó, fent constar la part de la rondaia a la qual corresponen les il·lustracions que es presenten. Tots els interessats poden recollir una còpia de l’adaptació a la seu de l’IEB (c/ Sant Jaume 6A Palma) o demanar-la per correu electrònic a Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo..
2. Els originals  hauran de  presentar la història narrada i seqüenciada en imatges amb el suport del text seleccionat. La tècnica serà lliure. El format de presentació no pot ser superior al DIN-A3. Es poden presentar un mínim de tres il·lustracions seqüencials  i un màxim de cinc.
3. Només podran participar en aquest Premi aquells il·lustradors menors de trenta-cinc anys en l’any de la convocatòria del guardó. Necessàriament hauran de ser residents a Balears.
4. Les il·lustracions hauran de presentar-se amb lema. S’adjuntarà un sobre tancat amb el lema identificador, a l’interior del qual han de constar el nom i llinatges, el domicili, el telèfon i l’adreça electrònica  de l’autor o l’autora.
5. Les persones que concursin remetran els originals de les il·lustracions a la Secretaria General de l’IEB (c/ Peraires,  24 07001 Palma de Mallorca), abans del 30 de juliol de 2006.
6. El premi tindrà com a dotació la publicació de la rondaia amb les il·lustracions de tots els passatges que hagi fet l’artista guanyador i el viatge i l’estada a la Fira de Bolonya de 2007 per a la presentació de l’obra ja publicada. Totes les obres seleccionades seran recollides en un catàleg.
7. El jurat estarà format per la Sra Janine Despinette, crítica d’art i presidenta fundadora del CIELJ (Centre International d’Estudes en Litterature de Jeunesse) que actuarà com a presidenta;per la Sr. Sra Francisca Lladó, vicerrectora de Projecció Cultural de la Universitat de les Illes Balears; el Sr. Rafel Vaquer, cap d’àrea de Disseny de l’Institut d’Innovació de les Illes Balears; pel Dr. Gabriel Janer Manila, president de l’Institut d’Estudis Baleàrics, i el Sr. Antoni Planas i Sanjosé, cap d’àrea d’Arts Plàstiques i Escèniques de l’IEB. Actuarà com a secretària, amb  veu  però  sense vot, la cap d’àrea de Promoció de la Llengua i la Literatura de l’IEB, Mª Antònia Ferragut.El Jurat  no prendrà en  consideració els originals que no s’ajustin estrictament a aquestes bases i  podrà declarar desert el  premi.
8. El jurat emetrà el veredicte en el darrer trimestre de l’any. Les il·lustracions guanyadores s’incorporaran a la pàgina web de l’IEB.
9. No es mantindrà correspondència sobre el premi ni es retornaran els originals després de fallat el premi. Els participants que vulguin retirar els originals han de sol·licitar-ho per escrit en el termini màxim d’un mes a comptar a partir de la data del lliurament, indicant  el lema amb el qual s’ha concursat, el nom complet i el seu domicili.
10. La participació en el  I Premi La Punta del Llapis d’il·lustració suposa l’acceptació d’aquestes  bases.

 

---

LA MARE BALENETA[1]

Adaptació de Miquel Rayó

 

Això era i no era...
Bon viatge faci la cadernera!

 

Això era un Rei que volia casar-se. Un dia manà als seus criats que li parlassin de les al.lotes més bufarelles i més garrides que coneguessin. Tots n’hi una, d’al.lota, manco En Bernadet, el criat que més estimava, el qual, mentre que el Rei els feia aquella comanda, no deia res.
-I tu Bernadet –li digué el Rei-, com és que no parles? Cap en saps, d’al.lota...? Per mi que en saps qualcuna, i no goses dir-ho!
-Creurà, senyor Rei –digué En Bernadet- que estic com empegueit de dir-ho?
-Empegueit? I per què?
-Perquè, és la meva germana: Na Catalineta.
-La teva germana? –digué el Rei, sorprès -: I quines són, doncs, les seves qualitats?
-Per bondat –va respondre En Bernadet, ben ferm-, no n’hi ha cap altra que li faci ombra. Per bellesa, cap altra no li arriba als turmells. I sobretot, senyor Rei: quan es renta els peus, tot són peixos que surten de l’aigua, peixos d’allò més fi: déntols, serrans, anfossols, palomides, calamarins, molls, llagostes; quan es renta les mans, surt blat a forfollons; quan es pentina, li cauen dels cabells perles i diamants; en plorar, plou; i en riure, fa sol.
El Rei, quan va haver escoltat les qualitats meravelloses de Na Catalineta. acabà per dir:
-Aquesta és la que em convé per casar-me, si ella vol. Vull saber si dius la veritat.I on és que viu, la teva germana, Na Catalineta?
-Al Port Vell de Mallorca, on els dos vàrem néixer i on hem viscut junts fins que jo vaig venir a servir-vos, amb una dida i una filla d’aquesta, Na Marió.
I a l’acte, el Rei cridà un patró, i li digué:
-Patró, ara mateix t’embarques cap a Mallorca, i en ser al Port Vell, demanes on és Na Catalineta i la portes cap aquí amb la seva dida i la filla d’aquesta, Na Marió!
El patró enllestí la seva barca, va fer saupar àncores i estendre veles, i de d’allà cap a Mallorca. Quan la barca arribà al Port Vell, el patró cercà Na Catalineta, la trobà i li va dir:
-El Rei et vol conèixer, perquè li han dit que éts una al.lota plena de qualitats, Tantes que per ventura et voldrà per Reina.
Podeu creure que a Na Catalineta li va venir de nou, l’ambaixada. Però, a la fi ella va dir que podien partir en voler. I així, poc després, Na Catalineta, la dida i na Marió, trosselleta feta, s’acomiadaren de la gent del Port Vell, anaren fins el moll, pujaren a la barca i, au!, cap a fora Mallorca.
Ai, però! Heu de creure i pensar i pensar i creure que a la dida i a Na Marió els va entrar dins el cap una gran enveja de la sort de Na Catalineta.
-Mirau! –es deien una a l’altra-. Quina sort! I tot per què? Qui és ella per haver de ser Reina i nosaltres haver de ser criades seves?
I tant s’enrabiaren i es ficaren dins el cor aquella enveja grandíssima, que la dida a la fi digué a Na Marió:
-Saps que farem? La tirarem a la mar!
-Què vol dir, tirar-la a la mar? –preguntà Na Marió, esverada.
-Vol dir -digué la seva mare-, que amb excuses de mirar els peixos, la farem guaitar Na Catallineta a la parabanda de la barca, i quan ningú no ens pugui veure, la tiram a la mar i totd’una ens posam a cridar nosaltres dues. Direm que la que ha caigut a la mar és Na Marió, i jo m’esgarraparé la cara, dient: “Pobra Marió! Pobra filleta meva que és caiguda a la mar!”. I tu també faràs un gran plor, figurant que éts Na Catalineta.
-Però, i el patró? –protestà Na Marió-. I els mariners? I el Rei?
-El patró i els mariners –digué la dida-, com que encara no ens coneixen prou, s’ho creuran, i quan arribem a ca’l Rei, tu te presentes com si fossis Na Catalineta, mantens el cap ben viu i la rialla a la boca, de manera que el Rei vegi que no somies ni penses altra cosa que donar-li gust... Creu-me: tu seràs la Reina!
-Però –encara protestava Na Marió-, i quan En Bernadet em vegi? Ell sabrà que jo no sóc Na Catalineta!
-I ara? –enflocà la dida-: Tu t’has de posar forta que éts Na Catalineta, i que no et recorda del tot, perquè tu has mudat una mica com és natural amb el pas del temps; perquè ja fa anys que ell serveix en la Cort del Rei i no t’ha vist.  
Na Marió trobava un poc gros haver de fer el que la seva mare proposava. Però, totd’una s’imaginà que ja era davant el Rei, i després que ja era la Reina, i de cop li venguéren les ganes de ser-ho i, sobretot, de què no ho fos mai Na Catalineta...
I dit i fet: en una estona que cap mariner no els podia veure, cridaren Na Catalineta a un costat de la barca:
-Vine, Catalineta, depressa! Vine, vine! Oh, quin esbart de peixos! Quin esbart tan gros! Quins peixos tan garrits!
Sense pensar mal, Na Catalineta s’hi apropà, i guaità per veure si guiparia l’esbart de peixos. I la dida i Na Marió, zas!, l’alcen i, paplam!, la tiren a la mar.
Què me’n direu? Encara ella no havia arribat a l’aigua, quan una gran balena va treure el cap i l’engospà en l’aire, com un ca engospa un tros de pa que li tiren, i ja no la veren pus, Na Catalineta.
La dida i na Marió romperen aviat amb plors falsos i amb gran crits, com desesperades:
-Oh, filleta meva del meu cor! –deia la dida-. Ja no et veuré pus! Has caigut a la mar i un peixot t’ha engolit! Jo m’hi vull tirar, també! Si no m’aturen, m’hi tiraré!
I Na Marió, aferrada per ella, i cridant:
-Dida, no ho faceu! Ja basta que hagi caigut a la mar la vostra filleta, Na Marió, i que un peixot se l’hagi engolit!
En sentir aquells crits desesperats, aparegueren el patró i els mariners:
-Què és això? Què ha estat?
-Oh, patró! La meva filleta del meu cor, Na Marió, que ha caigut a la mar i un peixot se l’ha engolit abans de tocar l’aigua! Ai! No hi ha consol per a mi! I ara mateix m’hi tiraré jo, a la mar, perquè no puc suportar la pena! M’hi tiraré!
Els mariners agafaren la dida, i agafaren també Na Marió, que ja es presentava com si fos Na Catalineta, i que també deia que volia tirar-se a la mar, perquè no podia viure sense Na Marió...
A la fi, a força de forces, el patró i els mariners arribaren a calmar-les, i en cap moment no sospitaren res: varen creure amb tota la bona fe del món que, en efecte, Na Marió havia caigut a la mar i que un gran peix se l’havia engolit.
Arribaren a la fi al port de la ciutat del Rei, i el patró desembarcà amb la dida i amb aquella que ell tenia per Na Catalineta. Arribaren a ca’l Rei i demanaren audiència. El Rei ja els esperava ansiós de veure Na Catalineta.
-Senyor Rei –digué el patró-: vetaquí l’al.lota que Vossa Reial Magestat em va dir que anàs a cercar al Port Vell de Mallorca. I aquesta és la seva dida. Per mala sort, la seva filla, Na Marió, ha caigut a la mar i un gran peix se l’ha engolit.
El Rei mirà les dues dones, la vella i la jove. Sobretot la jove. I no la trobà amb tantes qualitats com En Bernadet havia dit. Però, com que Na Marió en realitat no era lletja, el Rei pensà:
-Això serà que Na Catalineta, amb l’ensurt que han tengut amb la desgràcia de Na Marió, ara treu un poc de mala cara.
El Rei va fer anar totd’una Na Marió i la dida a la cambra que havia fet enllestir per Na Catalineta, i disposà que que el casament havia de fer-se dins tres dies, si Na Catalineta hi consentia.
Quan les dues dones ja eren dins la cambra, tocaren a la porta. Era En Bernadet que demanava permís per entrar a saludar-les.
-Recorda, filla meva- advertí la dida a Na Marió-: tu posa’t forta que éts Na Catalineta, i no aturis de fer-li preguntes i d’afalagar-lo. No el deixis pensar. Així l’entabanarem i sospitarà el canvi que hem fet.
            Quan En Bernadet va entrar dins la cambra, se n’anà totd’una a donar una abraçada ben forta a la seva germana tan estimada i tan enyorada, Na Catalineta. La dida i Na Marió, per enganar-lo, no cessaven de dir:
-Què tal, Bernadet? Com et va? Oh, quin pler de veure’t! Oh, que t’enyoràvem! Oh, i que ens anirà de bé, ara, tots plegadets!
Però, En Bernadet, mig entabanat amb tanta de paraula i d’afalagadura, mirava aquella al.lota i trobava que no ho acabava de ser, Na Catalineta. Per mor del dubte, aviat va sentir-se malament i a tenir por de perdre el món de vista. Quan ja no va poder pus, es girà a la dida i li va dir:
-Oh, dideta! Jo veig i no sé què veig!
-I ara, què t’ha agafat, Bernadet?
-És que ella em sembla més Na Marió que Na Catalineta.
-Però, què dius? –digué la dida-. És que l’alegria t’ha trastocat el cervell? O no saps la desgràcia que hem tengut durant la travessia? O no saps que Na Marió, la meva filleta estimada, va caure dins la mar i, abans que tocàs l’aigua, un peixot se la va engolir?
I totd’una, Na Marió, fent de Na Catalineta, va rompre a cridar:
-Pobra Marioneta! Ja no te tornaré a veure, tant com ens estimàvem!
I allà plors i descabdell, mare i filla, davant En Bernadet. Ell, confús i amb el cap com una olla de caragols, no va tenir altre remei que anar-se’n fora per veure si, tocant-lo l’aire, allò se li passaria. Però, com més hores passaven, més pena i angúnia sentia, i més confús se’l veia per dins el palau. Els altres criats se n’anaren a contar-ho al Rei, que a la fi cridà En Bernadet.
-Bernadet: què és aquesta angúnia, ara que tens aquí la teva germana?
-Ah, senyor Rei! –exclamà En Bernadet, plorant-. És que trob que no ho acaba de ser, la meva germana. La dida sí que ho és, la dida. Però, Na Catalineta trob que no és Na Catalineta, sinó que és Na Marió.
Al Rei, en sentir-lo, li revengué l’extranyesa que li causà Na Marió, quan li va ser presentada. Però, el patró li confirmà que Na Marió havia caigut a la mar i que un peixot se l’havia engolit. I així, el Rei i Na Marió es casaren, i les noces foren de pinyol vermell, amb un ball ben vitenc, i festes i més festes i sarau i més sarau.
Passaren les festes, i el Rei estava ben segur que Na Marió era Na Catalineta. En Bernadet, en canvi, feia com si creure que ho era, la seva germana, aquella gran mandragolina i sentia encara aquella gran angúnia, perquè no acabava de creure que Na Marió, que ara era la Reina, fos Na Catalineta.
Un dia li vingué al Rei la idea de voler saber si era vera allò que li havia dit En Bernadet, que, en pentinar-se la seva germaneta, li sortien dels cabells perles i diamants. El Rei entrà, doncs, dins la cambra on hi havia la Reina, enrevoltada de dames i amb la pentinadora pentina que pentina. Bé mirà el Rei si en queia qualcuna de perla o de diamant; però, no en va veure cap. 
Un altre dia, el Rei va voler veure la Reina quan es rentava les mans, per mirar si era vera allò que li havia dit En Bernadet, que, en rentar-se les mans la seva germana, en sortia blat; però, no en va veure cap granet. 
I un altre dia, el Rei volgué veure si era vera allò que havia dit En Bernadet de Na Catalineta, que, en rentar-se els peus, tot eren peixos que surten de l’aigua del ribell. Per això, el Rei entrà en la cambra de la Reina, quan ella es rentava els peus.
-I ara? –demanà ella.
-Res –contestà el Rei-. Vull veure si saps rentar-te bé els peus.
Allò li va fer moltes de rialles a la Reina; però, el Rei no reia gens i quedà confús del tot, perquè, de l’aigua amb què la Reina es rentava el peus, ell no hi va veure brollar cap déntol ni cap serrà, cap palomida, cap calamarí, cap moll, cap llagosta...
La Reina encara reia i les rialles feren recordar al Rei d’allò altre que En Bernadet també li havia dit de la seva germana: que, en riure ella, feia sol. I el Rei hi va pensar, perquè en aquell moment, el cel estava tot ennigulat i fosc.
-Però, no ha rigut tant la Reina –pensava el Rei-, i el cel segueix tan tapat com abans de riure ella? On és el sol que hauria de fer?
La Reina notà que el Rei tenia cosa entre cella i cella, i es regirà quan ell s’exclamà:
-En Bernadet, quan em va parlar de tu la primera vegada, em va dir que en pentinar-te, dels teus cabells brollaven perles i diamants; que en rentar-te les mans, sortia blat; que en rentar-te els peus, l’aigua tornava peixos; i que quan ploraves, plovia, i quan reies feies sortir el sol. Doncs, jo t’he vist pentinar i rentar-te les mans i els peus, i t’he vist riure, i no ha succeït cap cosa d’aquestes. Ara només falta veure’t plorar, per saber si amb això també m’ha enganat En Bernadet.
Na Marió, com que sabia que era ben vera, el que En Bernadet deia de Na Catalineta, va pensar que ja era l’hora de safalcar En Bernadet i de llevar-lo d’enmig, perquè no arribàs a destapar la farsa que ella i la seva mare, la dida, havien fet amb Na Catalineta.
I què me’n direu? Aquella polissona de la Reina cop en sec esclatà en plors desfets, amb un xinglot com si no pogués trobar alè, i no s’aturà de dir:
-Mesquina de mi! Sóc la dona més desgraciada del món! Vaig perdre mon pare i ma mare, i no tenc altra cosa que un germà més mentider que les mentides! Per què havia de dir al Rei que en pentinar-me jo, sortien perles i diamants? Per què havia de dir que, en jo rentar-me les mans, sortia blat? I que en rentar-me jo els peus, sortien peixos dins el ribell? I que en riure feia sortir el sol i que, en plorar, feia ploure! Tot són mentides! Mesquina de mi, mesquina de mi!
Aquest plor trencà el cor del Rei. I el Rei es va encendre de ràbia contra En Bernadet, i com que veia que, per molt que ploràs la Reina, no queia cap gota de pluja del cel, decidí:
-És ben clar que En Bernadet se’n va riure de mi quan em va dir totes aquelles qualitats de Na Catalineta! Ja no se’n riurà pus, jo ho assegur!
I ordenà que agafassin En Bernadet i el penjassin de la torre més alta del palau! 
Però heu de creure i pensar i pensar i creure que Na Catalineta, quan aquella balena se la va engolir, va romandre viva dins la grandiosa butza d’aquell animalot, sense res que li fes mal; però, ah!, fermada amb una cadena de plata, perquè no pogués fugir.
Passaren molts de dies, i ella sempre a les fosques dins la butza de la balena. I tants en passaren, que a la fi cansada, un dia exclamà en veu alta:
-Oh, que m’agradria poder sortir fora, maldament només fos una estoneta, sols per poder-me pentinar i rentar i escampar una mica la vista!
I vetaquí que va sentir una veu ben dolça i ben prima que li deia:
-Demana a la Mare Baleneta que t’amolli nou pams de cadeneta per poder sortir defora a esplaiar-te un poc!
Na Catalineta, quan sentí aquest cantet, es posà a dir tan amorosament com va saber:
-Mare Baleneta, nou pams de cadeneta! Nou pams de cadeneta, Mare Baleneta, per sortir una estoneta, just per rentar-me i per pentinar-me i escampar la vista! Compatiu-vos d’aquests cabells meus que, de no pentinar-los, es rompen, es rompen, Mare Baleneta!
-Si t’amoll nou pams de cadeneta –digué la Mare Baleneta-, fugiràs!
-No fugiré, Mare Baleneta! No fugiré!
I amb això, la Mare Baleneta li amollà nou pams de cadeneta; l’al.loteta guaità defora per la boca del grandiós animal, i es trobà a la vorera de la mar en un gran arenal, on havia sortit la Mare Baleneta perquè Na Catalineta es pogués esplaiar. Ah, quina alegria! Na Catalineta es va asseure damunt l’arena, i es posà a pentinar-se, pentina que pentina aquells cabells rossos com or filat, que li arribaven fins a prop dels turmells. I cada vegada que es passava la pinta pels cabells, en queia un ruixat de perles i diamants.
Després, Na Catalineta es rentà les mans tan fines que tenia i, amb cada fregada, en sortia un bon raig de blat.
I després es rentà els peuets que tenia tan ben tallats, i encara l’aigua no els havia tocat quan, zas!, ja en brollaven déntols, serrans, anfossols, palomides, calamarins, molls, llagostes...
En haver acabat, Na Catalineta escampà la vista per tot l’arenal, i només pogué veure arena i arena, penyes i penyes, mar i mar. Bé va mirar a llevant i a ponent, a tramuntana i a migjorn. No va veure ningú. Eren ella i la Mare Baleneta totes solines.
Na Catalineta es posà trista i més trista i li mancava ben poc per posar-se a plorar, quan assussuaixí compareix una colometa vola que vola cap aquí i cap allà, com si cercàs que Na Catalineta li digués qualque cosa. A la fi, Na Catalineta li va enflocar:
-Colometa, colomina! No em diries, si ho sabies, que és estat del meu germà En Bernadet?
-A l’aire està penjadet! –digué la colometa.
-I la dida, i la dida? –digué Na Catalineta.
-En cadira d’or servida! –digué l’animaló.
-I Na Marió, i Na Marió?
-Riu i folga amb el Rei Faraó!
-Oh! –exclamà Na Catalineta-: És ella i havia de ser jo!
Na Catalineta va rompre amb uns plors desfets. I a l’acte el cel s’ennigulà, i al punt caigué un bon ruixat, i pluja i més pluja! Al cap d’una estona de ploure, la colometa arribà a dir:
-Catalineta, riu una miqueta, perquè passi la ruixadeta, faci solellet i jo em pugui eixugar les plometes!
I heu de creure i pensar que Na Catalineta va fer una rialla, i totd’una passà el ruixat i l’ennigulada, i es posà a fer sol, i la colometa va tenir les plomes eixutes i se n’anà en l’aire fins que no la veren pus.
Llavors, Na Catalineta va tornar entrar dins la Mare Baleneta, que se’n va anar dins la mar i per endins i per endins.
Al cap de set dies, Na Catalineta tornà a tenir ganes de sortir de la butza de la balena.
-Oh, Mare Baleneta! –digué-. Amollau-me nou pams de cadeneta, perquè pugui tornar a sortir una miqueta per pentinar-me, que ja tenc els cabellets que es rompen, es rompen!
-Si t’amoll nou pams de cadeneta –digué la Mare Baleneta-, fugiràs!
-Oh, Mare Baleneta! No fugiré, si m’amollau nou pams de cadeneta! O vaig fugir l’altra vegada?
-No –digué la Mare Baleneta.
I per això, la Mare Baleneta li va amollar un altre pic nou pams de cadeneta, i Na Catalineta guaità defora i es trobà en el mateix arenal. S’assegué damunt l’arena, es va treure la pinta, i bones pentinades, i bons ruixats de perles i diamants! I després es rentà les mans, i bons raigs de blat! I es va rentar els peus, i bons déntols, serrans, anfossols, palomides, calamarins, molls, llagostes! Després, Na Catalineta mirà a llevant i a ponent, a tramuntana i a migjorn, no va veure ningú, i es va posar trista i més trista, i quan ja estava a punt de plorar de la tristor, tornà a comparèixer aquella mateixa colometa vola que vola per damunt d’ella, com si cercàs que li digués qualque cosa. I Na Catalineta a la fi li va dir:
-Colometa, colomina! No em diríes, si ho sabies, què és estat del meu germà En Bernadet?
-A l’aire està penjadet!
-I la dida, i la dida?
-En cadira d’or servida!
-I Na Marió, Na Marió?
-Riu i folga amb el Rei Faraó!
-Oh! És ella i havia de ser jo!
Na Catalineta es posà a plorar, i a l’acte el cel s’enniguà i caigué un bon ruixat, i pluja i més pluja, fins que la colometa va demanar-li:
-Catalineta, riu una miqueta, perquè passi la ruixadeta, faci solellet i jo em pugui eixugar les plometes!
I Na Catalineta va fer una rialleta, i tot’duna passà el ruixat i l’ennigulada, es posà a fer sol, i la colometa aviat va tenir les plomes eixutes, i se’n va anar en l’aire.
Na Catalineta tornà a entrar dins la Mare Baleneta, i la Mare Baleneta es ficà dins la mar, i per endins i per endins.
I així, cada set dies, Na Catalineta demanava a la Mare Baleneta nou pams de cadeneta, i es trobava en el mateix arenal; i en pentinar-se i rentar-es les mans i els peus, li brollaven perles i diamants, blat i peixos finíssims; i llavors li compareixia la colometa i li donava les mateixes clarícies d’En Bernadet, “a l’aire està penjadet”, i de la dida, “en cadira d’or servida”, i de Na Marió “rient i folgant amb el Rei Faraó”, i Na Catalineta plorava, i es posava a ploure, i després reia i el sol sortia...
Un dia que Na Catalineta havia sortit de la butza de la Mare Baleneta com les altres vegades, va succeïr que el Rei caçava per devora d’aquell gran arenal. I quan la colometa va haver donat totes aquelles clarícies d’En Bernadet, de la dida i de Na Marió, i Na Catalineta va posar-se a plorar, tod’una s’ennigulà i es posà a ploure.
Aquella pluja aplegà el Rei amb tots els que caçaven amb ell, que fugiren cap a les penyes per veure si hi hauria cap cova on arraconar-se. I vetaquí que, quan eren a la cova, varen veure Na Catalineta plorant davant la Mare Baleneta, damunt l’arenal, i aquella colometa damunt ella, i de cop senten que la colometa diu:
--Catalineta, riu una miqueta, perquè passi la ruixadeta, faci solellet i jo em pugui eixugar les plometes!
Na Catalineta es posà a riure, i a l’acte s’aturà de ploure, va sortir el sol, la colometa s’eixugà les ales i se’n va anar volant, i Na Catalineta s’enfonyà dins la Mare Baleneta, que es va ficar dins la mar, i per endins i per endins.
El Rei i tots els que l’acompanyaven romangueren amb els cabells drets. No sabien donar explicacions d’allò que havien vist i sentit. Se’n tornaren a palau ralla que ralla d’aquella feta tan extraordinària.
El Rei, al vespre, va contar a la Reina el que havia trobat, quan cercaven recer de la pluja entre les penyes prop d’aquell gran arenal; va dir-li que havien trobat una fadrineta, la cosa més garrida del món, plora que plora, fermada amb una cadeneta de plata a la boca d’una balena que treia el cap de l’aigua, i que la fadrineta emparava aquell aiguat amb una colometa que volava en l’aire damunt d’ella; i que assussuaixí la colometa havia dit: “Oh, Catalineta! Riu una miqueta i sortirà el solellet, i me podré eixugar les plometes!”, i que a l’acte havia sortit el sol, la colometa se n’havia anat, la fadrineta s’havia enfonyat dins la balena, i aquesta dins la mar, i per endins i per endins.
Quan la Reina va escoltar allò, l’ànima li va caure als peus; però, va procurar no fer res coneixedor, i va mudar de conversa. El Rei es va extranyar, que la Reina no digués res d’aquella feta tan meravellosa de la fadrineta, la colometa i la balena de la vorera de la mar.
Un altre dia que el Rei, sense adonar-se’n, caça que caça, topà devers aquell mateix arenal, trobà que de cop en sec es va tapar el sol, i va començar a caure una pluja ben forta. Ell i els seus acompanyants hagueren de deixar la caça per arraconar-se i recordaren aquella cova de les penyes de la mar de l’altra vegada. Hi anaren i trobaren damunt l’arena aquella mateixa fadrineta tan garrida, plora que plora, fermadeta amb una cadeneta de plata a la boca d’aquella balena, i la colometa en l’aire, que deia:
--Catalineta, riu una miqueta, perquè passi la ruixadeta, faci solellet i jo em pugui eixugar les plometes!
I a l’acte la fadrineta somrigué, s’aturà de ploure, sortí el sol, la colometa s’eixugà les plomes i va fugir com una bala, i la fadrineta, zas!, s’enfonyà dins la Mare Baleneta, que girà en coa dins la mar, i per endins i per endins.
El Rei i tots els senyors i els criats que l’acompanyaven quedaren amb els cabells drets un altre pic. Tornaren a la ciutat sense parlar d’altra cosa. I quan el Rei va voler contar a la Reina allò que havia vist i sentit, ella li enflocà, enfadadíssima:
-Mira que me’n dones de gust, amb aquestes contarelles que em fas! I no tens cap altra banda on anar a caçar que prop d’aquest arenal? I ja no teníu cap altre recer on arraconar-vos, quan plou, si no és en aquella maleïda cova? I aquella fadrinarda que hi ha damunt l’arenal, si la tenen fermada amb una cadena, deu ser que l’ha fet grossa! I tu, un home casat i un Rei, què n’has de fer d’anar a mirar cap al.lota asseguda en un arenal?
Al Rei, i en veure tanta de ràbia en la Reina, de cop li vengué al cap la idea que aquella Catalineta de la vorera de la mar no tengués qualque cosa a veure amb la Reina i amb la dida i amb En Bernadet, que ell havia fet penjar a la torre més alta del palau. Per això, deixà la Reina sola, es va tancar dins la seva cambra per pensar qui podia ser aquella Catalineta de la vorera de la mar.
-Jo he de veure la fi de tot això! –es va dir-. Les dues vegades que he vist aquesta Catalineta ha estat de capvespre. D’avui en endavant, cada dia, en haver dinat, me n’aniré a l’arenal i m’amagaré dins aquella cova.
I ho va fer. A l’endemà, després del dinar, se’n va anar amb uns criats fins a l’arenal, s’amagaren dins la cova... Però, no va passar res. I a l’altre dia, hi va tornar amb un altre parell de criats..., i res. I així, un dia i un altre. Fins que el dia que feia set, al cap d’una estoneta de vetllar des de dins d’aquella cova, el Rei i els criats varen veure dins la mar una balena que s’acostava a la vorera i que, quan va ser en el rompent de les ones, va obrir la bocassa i, zas!, en va sortir aquella mateixa fadrineta amb la cadeneta de plata, trista, ben trista, però, garrida una cosa de no dir.
I què va fer ella? Es va asseure damunt l’arena, es va treure una pinta, i bones pentinades en aquells cabells tan rossos i tan llargs que li tapaven quasi tot el cos com un mantell reial!
El Rei i els seus criats estaven amb els cabells drets de veure tot allò; sobretot el Rei que ni parpellejava. Tant ell com els criats notaren prou bé que dels cabells d’aquella al.loteta botien, cada vegada que s’hi passava la pinta, unes bolletes que llambrejaven: les perles i els diamants!
Es posà llavors la fadrineta a rentar-se les mans, i zas!, bons raigs de blat!
I es posà a rentar-se els peus, i al punt tota l’aigua tornava peixos, i tot eren déntols, serrans, anfossols, palomides, calamarins, molls i llagostes!
Aleshores, la fadrineta escampà després la vista per llevant i per ponent, per tramuntana i per migjorn, i prou que reparà que dins aquella cova hi havia gent que vetllava; però, va fer com si no hagués vist res. Amb això va comparéixer la colometa, que es posà com cada vegada damunt d’ella vola que vola, i la fadrineta li digué:
-Colometa, colomina! No em diríes, si ho sabies, què és estat del meu germà En Bernadet?
-A l’aire està penjadet!
-I la dida, i la dida?
-En cadira d’or servida!
-I Na Marió, Na Marió?
-Riu i folga amb el Rei Faraó!
-Oh! És ella i havia de ser jo!
I aleshores, la fadrineta esclatà en plors, i el cel s’ennigulà, i pluja i més pluja.
El Rei i els seus criats, davant totes aquelles coses tan extraordinàries, no se’n sabien avenir, i més quan la colometa es posà a dir:
--Catalineta, riu una miqueta, perquè passi la ruixadeta, faci solellet i jo em pugui eixugar les plometes!
Na Catalineta va fer una mica de rialla i de cop va sortir el sol, s’aturà de ploure, la colometa se’n va anar, i la fadrineta s’enfonyà dins la balena, i la balena dins la mar, i per endins i per endins.
El Rei i els seus criats estaven com a beneits. El Rei es posà tot capficat, i no li pogueren treure cap paraula. Quan tornaren a la ciutat, arribà al palau, es va tancar dins la seva cambra just per pensar en tot el que havia vist i sentit a la vorera de la mar: aquella Catalineta, aquella colometa i aquella balena. No s’aturava de dir:
-Aquella Catalineta ha fet tot el que En Bernadet deia de la seva germana! S’ha pentinat, i li han brollat dels cabells perles i diamants! S’ha rentat les mans, i ha brollat blat! S’ha rentat els peus, i han brollat peixos! Ha plorat, i s’ha posat a ploure! Ha rigut, i el sol ha sortit! I la pobreta caplleva dins una balena. Serà aquell peixot que diuen que s’engolí aquella que diuen que era Na Marió? Llavors, Na Marió es va presentar dient que ella era Na Catalineta i jo m’hi vaig casar com un pastenaga, sense veure que no té ni una de les qualitats que té aquesta Catalineta de la vorera de la mar. Ella és, doncs, Na Catalineta de bon de veres! Ella és la germana d’En Bernadet!
Aleshores, el dia que feia set, el Rei passà ordre a tota la Cort, començant per la Reina i la dida, que, en haver dinat, tothom havia d’anar amb ell fins en aquell arenal de la vorera de la mar.
I així es va fer. I el Rei fins i tot va fer dur el cos d’En Bernadet, que  s’havia assecat i no s’havia podrit, en tot aquell temps penjat dalt de la torre més alta del palau.
Arribaren tots a aquell arenal, el Rei va fer posar tothom a la boca de la cova de les altres vegades, i el cos d’En Bernadet just en el lloc on solia sortir a esplaiar-se aquella fadrineta de la Mare Baleneta.
Amb això va comparéixer dins la mar aquella mateixa balena, s’acostà a la vorera, s’aturà en el rompent de les ones, i en va sortir aquella mateixa fadrineta fermada amb una cadeneta de plata, i trista ben trista, però garridíssima.
El Rei i tota la Cort es meravellaren, però, la Reina i la dida quedaren de pedra, tornaren de mil colors, la cara els queia de la vergonya. I el Rei i els altres, massa que ho notaren. Amb això, aquella fadrineta es va asseure damunt l’arena, es va treure la pinta i es va posar a pentinar-se, i a cada passada de pinta, perles i diamants, perles i diamants! I després es posà a rentar-se les mans, i blat i més blat! I es posà a rentar-se els peus, i peixos i més peixos! I vetaquí que va comparéixer la colometa i aleshores, la fadrineta li va dir: 
-Oh, colometa, colomina! No em diries, si ho sabies, que és estat del meu germà, En Bernadet?
-A l’aire estava penjadet –digué la colometa-; però, l’han despenjadet i aquí el tens, damunt d’aquesta arena, estiradet.
La fadrineta va mirar el cos inert d’En Bernadet; els ulls li espirejaren i la colometa va dir:
-No ploris encara, Catalineta!
Na Catalineta ofegà les llàgrimes i preguntà de bell nou a la colometa:
-I la dida, i la dida!
-“En cadira d’or servida”..., fins ara; però, ja no hi estarà pus! –digué la colometa.
-I Na Marió, i Na Marió?
-“Reia i folgava amb el Rei Faraó”...; però, ja no hi tornarà a riure ni a folgar! –digué la colometa.
-Oh, ha estat ella i havia de ser jo! –digué Na Catalineta.
Na Catalineta ja no va poder pus i va esclatar amb plors. El cel s’ennigulà, i pluja i més pluja.
El Rei i tots els senyors de la Cort i els criats s’acostaren fins on era Na Catalineta i aguantaren aquell ruixat; només la Reina i la dida s’arraconaven dins la cova.
Al cap d’una estoneta de pluja, la colometa digué:
--Catalineta, riu una miqueta, perquè passi la ruixadeta, faci solellet i jo em pugui eixugar les plometes!
Na Catalineta va riure un poc, i totd’una sortí el sol, la pluja s’aturà, i aleshores la colometa digué:
-Senyor Rei, Na Catalineta és aquesta fadrineta fermada amb la cadeneta de plata. I aquesta balena va ser la que se la va engolir, quan la dida i Na Marió la tiraren a la mar! La Mare Baleneta l’ha protegida, amollant-li cada set dies nou pams de cadeneta, perquè sortís a pentinar-se i a rentar-se demostrant les qualitats que té. En Bernadet havia dit la veritat de les qualitats de la seva germaneta. Ell tenia raó, quan deia que aquella que li presentaven per germana seva no ho era.
Davant d’aquella escomesa, el Rei no pogué pus: s’acostà a la Mare Baleneta i li va dir:
-Mare Baleneta, donau-me el que és meu, si podeu, si voleu i si no vos sap greu!
-I què és el que és vostre, senyor Rei? –preguntà la Mare Baleneta.
-Na Catalineta, si ella vol.
-Doncs, jo donaré al Rei allò que diu que és seu –digué la Mare Baleneta-, però abans s’han de fer dues altres coses.
-Digau quines són, Mare Baleneta! –va dir el Rei.
-Primer –digué la mare Baleneta-, que em portin a prop el cos d’En Bernadet, i l’ensumaré i sabré si és viu o mort.
Totd’una, dos criats del Rei, d’ordre d’aquest, agafaren el cos d’En Bernadet i l’acostaren a la Mare Baleneta, i aquesta amollà de sobte un tal brúfol, que tirà d’esquena els dos criats amb En Bernadet, i tots tres quedaren ben xops del ruixim que sortí dels oronells de la Mare Baleneta. Aquell ruixim féu reviscolar En Bernadet, que al punt va obrir els ulls, s’aixecà dret, va veure Na Catalineta davant, s’hi abraçà, i besades i més besades, i plors i més plors!
-Oh, germaneta meva! Jo em pensava no veure’t pus mai més! –i girant-se cap el Rei, digué-: Aquesta és la meva germaneta, senyor Rei; aquesta és Na Catalineta!
I després, la Mare Baleneta va dir:
-Segon: que la reina i la dida s’arrambin i enfonyin totes dues el braç dins la meva boca i que despassin, d’un ganxo que hi tenc, la primera baula de la cadeneta de plata on està fermada Na Catalineta!
-Justament han de ser elles? –demanà el Rei.
-Justament –va dir la Mare Baleneta.
Però, ni la Reina ni la dida volien arrambar-se a la Mare Baleneta. Massa veien elles que no els esperava res de bo. El Rei va haver d’obligar-les i s’hi arrambaren a la fi, i enfonyaren el braç dins la bocarra de la Mare Baleneta. Entre totes dues trobaren un ganxo, despassaren la primera baula de la cadeneta de plata que fermava Na Catalineta, i llavors la Mare Baleneta va dir:
-Fuig, Catalineta, més que depressa!
I quan Na Catalineta ja s’havia decantat, la Mare Baleneta pegà xuclada, s’engolí la Reina i la dida, girà en coa dins la mar, i per endins i per endins! Ja no la veren pus!
-Si la Mare Baleneta s’ha engolit aquelles dues polissones – va dir el Rei-, ben engolides siguin!- i el Rei es va girar llavors a Na Catalineta, i li va dir:
-Estàs conforme, Catalineta, que ens casem?
-Sí –va respondre ella.
I així, a l’endemà mateix, el Rei i Na Catalineta es varen casar, i les noces foren de pinyol vermell, amb un ball ben vitenc, i festes i més festes, i sarau i més sarau per llarg dins tot aquell reinat.

 

I si no són morts, són vius; i si no són vius, són morts...