AMBLART

L’exposició de Yara és un crit a la ignorància, és una crit d’alerta, eh!!! Occidentals, aquells que ho sabeu tot, els amos de la veritat absoluta, què m’estau contant i què estau contant de mi?

Això és com el joc de les diferències:

Quina diferència hi ha entre un home amb barba i cabells rossos que du una motxilla a l’esquena i, un home amb barba de pell morena que du una motxilla a l’esquena?. Quines càbales fa el nostre cervell per associar el primer amb un pacífic excursionista i, el segon amb un perillós terrorista?.

Com és possible que una d’aquestes cançons de moda que xerra de coses banals i  arriba a ésser el nombre 1 dels hits pareits, pot canviar totalment el sentit si la canta una al·lota maca mostrant la guixa o una al·lota vestida amb un burka?.

Com pot un objecte tan perillós i destructiu com una bomba, transformar-se, canviant el material amb què es fa, en una joguina, una espècie de peluix entranyable?.

Realment, a vegades,  les imatges diuen més que mil paraules.

L’Art són imatges, i avui en dia quan es dóna per fet que la llibertat d’expressió és un dret inqüestionable, pareix que toleram més les imatges que les paraules (llevat d’excepcions com les caricatures de Mahoma), pareix que hi ha coses que no es poden escriure o no es poden parlar perquè no són políticament correctes però que a través de l’art veuen la llum.

Hauríem de ser tots més agosarats, hauríem de demanar més, hauríem de voler conèixer les altres cultures, ésser més tolerants, xerrar més, ésser més curiosos i de la manera més natural possible, intentar comprendre els altres i demanar respostes als nostres dubtes. Tenir menys por a allò desconegut i intentar mirar amb altres vidres.

L’instint animal que conservam els homes i dones ens fa estar a la defensiva davant de les coses desconegudes. El coneixement de l’altre genera confiança, te du a entendre i acceptar postures que no són la teva però que toleres mentre no et facin mal a tu o als teus.

Vaig conèixer a la Yara un parell de dies abans de la inauguració de l’exposició a La Caja Blanca. La primera impressió, malgrat la dificultat per entendre’ns, va ésser la d’una persona dolça, innocent i jove.

La vaig conèixer a ella abans que la seva obra. Desprès, vaig comprendre que aquesta exposició no podia haver sorgit d’una altra persona. La joventut, així ho record, ens fa inconformistes, utòpics, sincers, innocents, valents i inconscients. Aquesta mostra és fruit de la personalitat de la Yara i, no podria haver sorgit de ningú que no pensi que la situació social i política del món en el qual ens ha tocat viure té encara una esperança de canvi. A través d’imatges, de bombes estora i de jocs visuals de paraules, ridiculitza la situació actual i ens remena l’ànima per a què deixem d’ésser simples espectadors i ens transformem en provocadors, ella amb imatges i nosaltres amb paraules, del canvi que en el fons tots anhelam.

Gràcies Yara i bona sort als germans Shakouri.