AMB L´ART.com

Revista de Arte Contemporáneo

Get Adobe Flash player
Búsqueda personalizada

Zapatosmania la web de las fanáticas de los zapatos

BETH MOYSÉS. Cómo cambiar el amor

Casal Solleric. Espai Quatre
Passeig del Born, 27. Palma de Mallorca

21 abril / 11 juny de 2006

TÍTOL: BETH MOYSÉS. Cómo cambiar el amor
LLOC: Casal Solleric. Espai Quatre
INAUGURACIÓ: Divendres, 21 d’abril de 2006, a les 20:00
DATES: 21 abril / 11 juny de 2006
HORARI: De dimarts a dissabte, de 10:00 a 14:00 i de 17:00 a 21:00; Diumenges i festius, de 10:00 a 13:30
COMISSÀRIA: Neus Cortés
INSTITUCIONS: Ajuntament de Palma, CAM (Caja de Ahorros del Mediterráneo)

 

Des dels anys 90, els vestits de núvia s'han convertit en primeres matèries per a un cos d'obres que difonien els sentits d’allò femení. Al final d'aquesta dècada, Beth Moysés va ampliar l'abast del seu treball. Va elaborar performances en què va reunir centenars de dones sintonitzades amb una actitud política de demanda afectiva i lluita contra la violència. De llavors ençà, l'artista ha estès gradualment el seu camp d'acció, dedicant-se a l'amor en tota la seva universalitat, complexitat i urgència, en la seva condició d'element definidor de la mateixa espècie humana.

A la present exposició, Moysés ocupa l'Espai Quatre amb un repertori de vídeos, objectes i fotografies, abocats a l'orquestració de desigs i sentiments polifònics. Les parets es converteixen en pells vives, poroses i polsants. Damunt trossos de teixits blancs es graven frases, en vermell, amb declaracions de 300 dones brasileres i espanyoles, riques i pobres, joves i ancianes. Dones. Igual que venes i artèries, les paraules transmeten peticions, alleujaments, afectes i dolors. Exvots literaris, les frases clamen veritat, llibertat, alegria, respecte, comprensió, fidelitat, comunicació, amistat, complicitat, carícies. De vegades ofereixen trists testimonis, plens d'esperança per redempció.

L'espai bidimensional de brodats emmarca els vídeos Front i Vers, que prenen de l'artifici la força bruta de les denúncies de malalties i emergències de cures per a les relacions amoroses. Hospitalari, precís i ple de rareses, els dos vídeos dialoguen, construeixen un equilibri inestable i instigant. Com a punt d'intersecció de les dues narratives, degota un sèrum rar. El líquid s'evapora lentament, formant gotes i bombolles que de vegades semblen llet, d'altres sang, i d'altres semen.

En un dels vídeos, una parella tombada en un llit d'hospital és contaminada per una sonda, i s’alimenta recíprocament. A l'altra, un home i una dona amb màscares blanques cerquen, malgrat tot, un bes apassionat. En aquestes seqüències, Moysés es refereix respectivament a sentits de codependència i d'impossibilitat de contaminació d'ànimes, grans temes de la vida contemporània.

En el seu conjunt, teixits brodats, vídeos, i la maleta Creu blanca, que no es pot obrir per risc a rompre’n les regnes, componen una espècie de temple per rescatar i curar el desamor.

Les imatges de Beth Moysés són contagioses i catàrtiques. És en la potència de contaminació emanada per les seves obres que l'artista proposa l'alliberament de la violència, l'afectivitat que universalitza i la capacitat de transformació dels destins en la recreació de la vida de cadascú. D'aquesta forma, l'artista rescata la potència curativa de l'art.

Katia Canton

 


 

Desde los años 90, los vestidos de novia se han convertido en materias primas para un cuerpo de obras que difundían los sentidos de lo femenino. Al final de esta década, Beth Moysés amplió el alcance de su trabajo. Elaboró performances en que reunió centenas de mujeres sintonizadas con una actitud política de demanda afectiva y lucha contra la violencia. Desde entonces, la artista ha extendido gradualmente su campo de acción, dedicándose al amor en toda su universalidad, complejidad y urgencia, en su condición de elemento definidor de la propia especie humana.

En la presente exposición, Moysés ocupa el Espai Quatre con un repertorio de vídeos, objetos y fotografías, volcados a la orquestación de deseos y sentimientos polifónicos. Las paredes se convierten en pieles vivas, porosas y pulsantes. Sobre pedazos de tejidos blancos se graban frases, en rojo, con declaraciones de 300 mujeres brasileñas y españolas, ricas y pobres, jóvenes y ancianas. Mujeres. Igual que venas y arterias, las palabras transmiten peticiones, desahogos, afectos y dolores. Exvotos literarios, las frases claman verdad, libertad, alegría, respeto, comprensión, fidelidad, comunicación, amistad, complicidad, caricias. A veces trasbordan tristes testimonios, llenos de esperanza por redención.

El espacio bidimensional de bordados enmarca los vídeos Frente y Verso, que toman del artificio la fuerza bruta de las denuncias de dolencias y emergencias de curas para las relaciones amorosas. Hospitalario, preciso y lleno de rarezas, los dos vídeos dialogan, construyendo un equilibrio inestable e instigante. Como punto de intersección de las dos narrativas, gotea un suero raro. El líquido se evapora lentamente, formando gotas y burbujas que a veces parecen leche otras sangre y otras semen.

En uno de los vídeos, una pareja tumbada en un lecho de hospital es contaminada por una sonda, alimentándose recíprocamente. En el otro, un hombre y una mujer con máscaras blancas buscan, a pesar de todo, un beso apasionado. En esas secuencias, Moysés se refiere respectivamente a sentidos de codependencia y de imposibilidad de contaminación de almas, grandes temas de la vida contemporánea.

En su conjunto, tejidos bordados, vídeos y la maleta Cruz Blanca, que no se puede abrir por riesgo a rasgar las riendas, componen una especie de templo para rescatar y curar el desamor.

Las imágenes de Beth Moysés son contagiosas y catárticas. Es en la potencia de contaminación emanada por sus obras que la artista propone la liberación de la violencia, la afectividad que universaliza y la capacidad de transformación de los destinos en la recreación de la vida de cada uno. De esa forma, la artista rescata la potencia curativa del arte.

Katia Canton

Revista Saber de Ciencias