AMBLART

Casal Solleric. Planta Noble
Passeig del Born, 27. Palma de Mallorca

9 novembre ‘06 / 21gener ’07

LLOC: Casal Solleric. Planta Noble
INAUGURACIÓ: Dijous, 9 de novembre de 2006, a les 20:00
DATES: 9 novembre ‘06 / 21gener ’07
HORARI: De 10 a 14 i de 17 a 21; Diumenges i  festius, de 10 a 13.30
COMISSÀRIA: Pilar Ribal
INSTITUCIONS: Ajuntament de Palma i CAM (Caja de Ahorros del Mediterráneo)

Com un “laberint de curs trencat”, l’exposició permet observar la coherència interna de l’obra d’Alcover des de les sèries del plom fins a les més recents de formigó, escaiola i estany, i es planteja com un territori creatiu únic en el qual les instal·lacions i els muntatges escultòrics exemplifiquen els mateixos conceptes que animen tot el seu treball, com la densitat, la gravetat, la concentració o l’expansió, i reivindiquen tant les formes individuals com les sorgides de la suma de formes i, d’aquí, la similitud i la diferència, la unitat i la multiplicitat de tot.
Durant tota la seva trajectòria artística, Alcover ha mantingut una ferma vocació de confrontació, o de diàleg de contraris, amb la tradició escultòrica contemporània minimalista. A les monumentals, intel·lectualitzades, industrials, planes i repetitives escultures minimalistes, l’artista oposa obres singulars, orgàniques, atzaroses, subjectives i realitzades a escala humana, obres que exalten la idea d’empremta i imperfecció i exemplifiquen una visió existencialista europea de la pràctica artística.
Presentades en estreta connexió entre si, les sèries de plom i formigó d’Alcover realitzen una contribució notable al cèlebre concepte de l’escultura del “camp expandit” teoritzada per Rosalind Krauss, mitjançant escultures i instal·lacions d’escultures que són, alhora, expansives i concentrades i que, encara que participen en la dialèctica contemporània de la intervenció a l’espai, mantenen la vocació tridimensional, gràvida, densa, pesant, del “volum escultòric”.
La dimensió perfòrmica de l’obra de l’artista es palesa per una darrera obra especialment realitzada per a aquesta mostra, una videoescultura basada en un text seu de 1980. Com una escriptura automàtica, les paraules d’Alcover se’ns mostren tan úniques i diverses, tan enllaçades i singulars com les seves pròpies obres i clarifiquen la seva actitud creativa i la seva percepció de l’escultura com una pràctica tan intel·lectual com sensitiva.
****************************************************************************************************
Como un “laberinto de curso quebrado”, la exposición permite observar la coherencia interna de la obra de Alcover desde las series del plomo hasta las más recientes de hormigón, escayola y estaño, planteándose como un territorio creativo único en el cual las instalaciones y los montajes escultóricos ejemplifican los mismos conceptos que animan todo su trabajo, como la densidad, la gravedad, la concentración o la expansión, reivindicando tanto las formas individuales como las formas surgidas de la suma de formas, y, de ahí, la similitud y la diferencia, la unidad y la multiplicidad de todas las cosas.
Durante toda su trayectoria artística, Alcover ha mantenido una firme vocación de confrontación, o de diálogo de contrarios, con la tradición escultórica contemporánea minimalista. A las monumentales, intelectualizadas, industriales, planas y repetitivas esculturas minimalistas, el artista opone obras singulares, orgánicas, azarosas, subjetivas y realizadas a escala humana, obras que exaltan la idea de huella y de imperfección, ejemplificando una visión existencialista europea de la práctica artística.
Presentadas en estrecha conexión entre sí, las series de plomo y hormigón de Alcover realizan una contribución notable al célebre concepto de la escultura del “campo expandido” teorizada por Rosalind Krauss, por medio de esculturas e instalaciones de esculturas que son, al mismo tiempo, expansivas y concentradas, y que, si bien participan de la dialéctica contemporánea de la intervención en el espacio, mantienen la vocación tridimensional, grávida, densa, pesante del “bulto escultórico”.
La dimensión perfórmica de la obra del artista viene aseverada por una última obra especialmente realizada para esta muestra, una video-escultura basada en un texto suyo de 1980. Como una escritura automática, las palabras de Alcover se nos muestran tan únicas y diversas, tan enlazadas y singulares como sus propias obras, clarificando su actitud creativa y su percepción de la escultura como una práctica tan intelectual como sensitiva.