AMBLART

Tanca els ulls i mira. Mira i llegeix en el teus pensaments. Recorda  l’inicií de tot. El principi de la línea. Imagina la llum primera. Retroba els mites de les primeres lectures.

Continua amb els ulls clucs, respira relaxada i mira, perquè domés amb els ulls i amb tots els sentits posats a l’obra de la Mònica Fuster podràs descobrir la poesia de l’art. Cada seqüència, cada estància, cada lloc te transporta a un món oníric, ple de sensacions i sentiments, les sensacions i sentiments mes primitius i mes antics, aquells que estan oblidats en el fons de la teva ànima, aquells que domes apareixen en els somnis més màgics, aquells que experimentes quan estàs tranquil·la, en pau amb tu mateixa o, per el contrari, quan no saps ben be qui ets ni a on vas. El món de les contradiccions. La vida mateixa.

El recorregut  comença a l’aigua, com va començar la vida. L’aigua i la  llum.

La llum del dia, amb els niguls i el sol i en Miró a qualque lloc d’aquest cel contemplant els prismes que creen una estructura cristal·logràfica, un floc de neu vist a través de l’aigua, per sort, aquest floc de neu, no s’ha fus quan ha caigut, únicament s’ha romput una mica i a quedat a l’estany esperant que tu el miris de dia o de nit, amb una llum natural o amb una llum artificial. Esperant que el miris i tanquis els ulls,  per un instant o més,  i imaginis que estàs a punt d’entrar en un somnií.

A partir d’aquí continua el viatge, trobaràs a la traçtenda, un magatzem de somniïs que, darrera d’una cortina et donarà l’oportunitat de somiar amb els ulls oberts.

Ballaràs amb Plató dintre de la seva caverna mentre les escultures en moviment dels animals de la mitologia  i els  de la imaginació de l’artista apareixen i desapareixen, transparents, envoltats de màgia, llum i ombres.

Costa sortir d’aquesta estància, costa despertar i abandonar els mites, els records, la iconografia, la inconsciència.

Però, el viatge continua, i val la pena que continuï perquè encara hi a molt per veure o per somiar.

Els mateixos dibuixos tornen al paper. D’una manera molt subtil, blanc i plata, gofratge i serigrafia. Apareixen en relleu, encara podrires tenir els ulls tancats, bastaria que acariciessis els seu contorn per descobrir les imatges, per recordar el que has viscut fa un parell de minuts, però, la presó del paper dura poc, les imatges s’escapen, cobren vida, corren cap un altre lloc.

Al final del camí projeccions i música, torna el ball i la dansa, el misteri, la llum i les ombres, el somnis i la realitat, el món de les contradiccions un altre pic.

Diàlegs, l’animal i l’home o tots dos a l’hora i el dibuix com a fi en si mateix, instintiu, sense retocs, com els d’aquells primitius que pintaven a les parets.

Obris els ulls i et demanes: Em deixa ser feliç l’animal que duc dintre?.