|
 Casal Solleric. Planta noble
Passeig del Born, 27. Palma de Mallorca
31 gener – abril
MAPAS ABIERTOS hace un apasionante recorrido por la fotografía latinoamericana a través de las propuestas surgidas a lo largo de la década de los noventa. El proyecto, que consta de un libro y dos muestras que itineran simultáneamente por Europa y Latinoamérica, es el resultado de una investigación realizada en colaboración con los especialistas de cada país. El objetivo de esta mirada poliédrica es dar a conocer un amplio espectro de creadores, cuyo trabajo subraya la progresiva desaparición de las fronteras que acotaban la fotografía como disciplina autónoma, y la migración hacia temáticas alejadas de los tópicos que frecuentemente se asocian a lo latinoamericano. A través de tres apartados: “Rituales de identidad”, “Escenarios” e “Historias alternativas”, pretendemos mostrar a algunos de los artistas latinoamericanos más reconocidos y a una nueva y extensa generación cuya obra se ha hecho visible en este periodo.
 La identidad, la memoria individual y colectiva, el cuerpo, la mitología abordada desde nuevas perspectivas, las ciudades y los espacios privados, la política o las posiciones críticas sobre las sociedades en que viven, son algunos de los argumentos desplegados en esta muestra. La década de los noventa evidencia la profunda ideologización de los autores y la intensa vinculación con su entorno, pero también la emergencia de discursos alternativos a los institucionales y una mirada hacia la minorías, la miseria y la violencia radicalmente distinta a los estereotipos: una suerte de reescritura de la historia pasada y de la contemporánea.
MAPES OBERTS fa un apassionant recorregut per la fotografia llatinoamericana a través de les propostes sorgides al llarg de la dècada dels noranta. El projecte, que consta d’un llibre i dues mostres simultàniament itinerants per Europa i Amèrica Llatina, és el resultat d’una investigació realitzada en col·laboració amb els especialistes de cada país. L’objectiu d’aquesta mirada polièdrica és donar a conèixer un ampli espectre de creadors, el treball dels quals subratlla la progressiva desaparició de les fronteres que delimitaven la fotografia com a disciplina autònoma i la migració cap a temàtiques allunyades dels tòpics que freqüentment s’associen a allò llatinoamericà. A través de tres apartats: “Rituals d’identitat”, “Escenaris” i “Històries alternatives”, pretenem mostrar alguns dels artistes llatinoamericans més reconeguts i una generació nova i extensa l’obra de la qual s’ha fet visible en aquest període.
 La identitat, la memòria individual i col·lectiva, el cos, la mitologia abordada des de noves perspectives, les ciutats i els espais privats, la política o les posicions crítiques sobre les societats en què viuen són alguns dels arguments desplegats en aquesta mostra. La dècada dels noranta evidencia la profunda ideologització dels autors i la intensa vinculació amb el seu entorn, però també l’emergència de discursos alternatius als institucionals i una mirada cap a la minories, la misèria i la violència radicalment diferent als estereotips: una espècie de reescriptura de la història passada i de la contemporània.
I. RITUALS D’IDENTITAT
Els fotògrafs llatinoamericans afronten el repte d’acceptar i entendre la identitat com un procés més que com un estat de coses. Com un fenomen que és sotmès a la fluïdesa, a la fugacitat i a la mutació i contaminació constants. Afronten una realitat que ja no pot ser resumida en una sèrie d’objectes, més o menys folklòrics –estàtics, al cap i a la fi– , sinó que es manifesta més aviat com a gesticulació i com a expressió dinàmica d’una subjectivitat.
Acceptar el repte obliga al plantejament de noves construccions visuals, que revisin el tradicional esquema documentalista. En sentit general la fotografia documental tendeix a ser associada amb la idea d’un exercici d’apropiació que des de l’aparell fotogràfic s’imposa sobre la realitat fotografiada. Les propostes que depassen, o simplement expandeixen, els límits d’allò documental, estan reconeixent i aprofiten la interacció entre allò fotografiat i el dispositiu de la fotografia. Interacció de la qual resulta un sistema de modificacions recíproques. En aquest sistema s’assumeixen com a pràctiques legítimes les del desdoblament, el camuflament, la disfressa, el transvestisme, el maquillatge o la posa. Però també el collage, el fotomuntatge, la manipulació digital, la construcció i deconstrucció d’allò fotogràfic.
L’alta i explícita subjectivitat de la fotografia contemporània resulta de l’aprofitament d’aquestes interaccions mútues. Igualment de la utilitat que tenen les fantasies, la memòria i els sons dels individus com a indicis d’una realitat alternativa. I com a atributs no visibles de pertinença a uns certs espais socials, a uns certs grups i a determinats contexts culturals. I finalment sembla derivar-se també d’una tendència a l’excés, un impuls que condueix que la representació –com a acte– ultrapassi en expressivitat allò representat, ho amplifiqui i ho desbordi alhora. La posada en escena de les identitats comporta una espècie de desmesura, en què hi ha tant de teatral i lúdic com de ritual. En qualsevol cas, tant el teatre com el joc o el ritu basen la seva versemblança en l’èmfasi i la redundància tant com en la necessària complicitat i predisposició dels subjectes involucrats.
El ritu –com el joc i el teatre– és una manera d’expressió (i també d’impressió) del cos en un espai exclusiu. La fotografia, i en especial el retrat fotogràfic, s’han especialitzat a crear aquests espais rituals en els quals el cos es reafirma i es nega simultàniament com a individualitat. Les noves propostes de la fotografia llatinoamericana acullen amb entusiasme la possibilitat de replantejar la funció del cos a l’espai de la representació. Així el cos pot ser entès com a suport del text o com a text en si mateix, com a carnalitat o com a territorialitat, com a objecte de la cultura o com a objecte de culte. La representació del cos sembla el recurs més freqüent en la fotografia que pretén abordar els problemes de gènere des d’una perspectiva contemporània. És també un pretext per reunir un conjunt de símbols que remeten a grups ètnics específics (en particular, els considerats històricament marginats). Tant a la representació d’allò sexual com en la d’allò ètnic hi trobarem sovint un impuls contestatari, un desig de revisar certes estructures jeràrquiques en la història de la representació del cos i en la història de les mirades sobre el cos. De la mateixa manera es percep una resistència davant la imposició de models i valors que en una societat de masses pretén establir una estandardització de les idees sobre la bellesa, l’erotisme i la funcionalitat dels cossos.
II. ESCENARIS
La definició d’allò llatinoamericà ha descansat tradicionalment en referents espacials molt concrets. Aquestes referències espacials adquireixen una importància particular a l’època actual, atesos els replantejaments contemporanis de les identitats en relació amb la geopolítica. Plantejaments que repercuteixen en les reformulacions mateixes del llenguatge fotogràfic i en els canvis d’expectatives respecte de la funció de la imatge com a mitjà de localització.
Tradicionalment s’ha esperat que la fotografia propiciï una centralitat i hegemonia de la mirada que contribueixi a una il·lusió d’organització i control de la realitat. Per a això, la imatge hauria d’aparèixer davant els nostres ulls com una totalitat, que reproduís, o almenys suggerís, la totalitat d’allò representat. La debilitació de les fronteres de la fotografia redunda en un efecte de fragmentació i dispersió que és anàleg a una percepció atomitzada de la cultura, el coneixement i els processos històrics. D’una banda, la transgressió i la dissolució de les fronteres territorials i culturals impedeixen una visió precisa de les identitats regionals; de l’altra –i simultàniament– assistim a una inestabilitat dels llenguatges i dels models de representació.
En tals circumstàncies, l’èmfasi en les referències espacials sembla accentuar la necessitat de localitzar els subjectes a contexts que es presenten com a cada vegada més lliscadissos. Això té repercussions en la manera contemporània en què es constitueix un tema històric com és el del paisatge, o la importància que adquireixen les noves metodologies de representació de l’àmbit urbà, tan crucial en tot procés de codificació de la cultura llatinoamericana actual. Els canvis responen a un esforç per actualitzar el llenguatge de la fotografia adequant-lo a aquest caràcter inestable dels contexts. La iconografia resultant proposa noves correlacions entre allò domèstic i allò públic, entre allò individual i allò col·lectiu, entre allò interior i allò exterior, entre allò bidimensional i allò tridimensional.
Resumir aquestes estructures amb el terme d’escenaris, encara que no nega el caràcter actiu que continua tenint el context per a la configuració actual de les cultures, sí que suggereix certes implicacions de teatralitat i de ficció. Per això la importància d’obres que en si mateixes tendeixen a ser escenogràfiques, pel seu desplegament i disposició espacial (és el cas de les instal·lacions) o per l’èmfasi en la representació d’un espai, generalment amb un alt grau de subjectivitat. Així es crida l’atenció sobre la dimensió imaginària de tots aquests processos i, en darrera instància, sobre el caràcter artificial de la representació. Els escenaris on es conformen, es deformen i es transformen, i les identitats llatinoamericanes són part activa dins aquests processos de conformació, deformació i transformació. Són, en darrera instància, àmbits d’informació sobre la manera com aquestes identitats es generen. Però ens parlen d’identitats inconcluses, difuses, mutants, com la naturalesa mateixa de la imatge contemporània.
III. HISTÒRIES ALTERNATIVES
El protagonisme en la construcció del relat històric podria ser un dels objectius prioritaris incorporats en el programa de la fotografia des del seu inici. D’aquí vénen algunes de les implicacions morals i polítiques que ha tingut la pràctica fotogràfica a Amèrica Llatina des de la segona meitat del segle passat. La suposició que la fotografia pot contribuir a la construcció del relat històric aportant informació confiable sobre els fets de la realitat, es recolza en la naturalesa mateixa de l’acte fotogràfic, que s’exhibeix a si mateix com a eminentment realista. En tals circumstàncies, qualsevol debat sobre les possibilitats de la fotografia en relació amb la història passa pel filtre del dubte o la certesa entorn de la versemblança de la imatge.
Existeix una confiança universal en la imatge, que no ha decaigut, malgrat el reconeixement que els nous mitjans fan més fàcil la distorsió, la manipulació i fins i tot la mutilació de certs aspectes de la realitat. Ni amb la proliferació de noves tecnologies en la producció d’imatges de qualitat fotogràfica ni amb el poc pudor amb què les noves metodologies tendeixen a exhibir la seva artificialitat no n’hi ha prou per limitar les possibilitats de la imatge com a forma de persuasió, coacció i control social.
De tota manera, un escepticisme dirigit cap a l’objecte fotogràfic només seria una nova variant de fetitxisme. Els qüestionaments més productius podrien ser els que se centren no en la foto sinó en els seus usos socials i, sobretot, en les figures que controlen i imposen els significats de la imatge, així com en els llocs o les instàncies des d’on aquests significats són establerts. En resulta una producció fotogràfica que ja no es limita a la recerca d’una contribució acrítica al relat històric, sinó que aspira a servir de suport a un comentari i una revisió crítica de la història mateixa, dels sistemes ideològics que la componen i de les relacions de poder que tendeix a sostenir.
Històricament la fotografia llatinoamericana ha estat dirigida a la recuperació de fragments de realitat que havien estat deixats fora de la representació. Però en aquest procés, fins i tot la fotografia que s’aixeca com una reacció contra la manipulació oficial d’allò real incorre en similars esquemes de manipulació i exclusió. Si entenem que aquests esquemes estan anquilosats en el mateix programa de la fotografia (programa que es constitueix sobre la base d’un doble efecte de selecció i censura) entendrem també per què els esforços per recuperar l’estatus de realitat de certes zones, fins ara mantingudes com a perifèriques, passa per recuperar el seu estatus de “fotografiables”.
La dignitat de certes àrees de la realitat es confirma en la mesura que són considerades dignes de la representació. Treballar sobre aquesta idea implica també canvis en un sistema de jerarquies que tendeix a prioritzar allò interessant, allò impactant, allò heroic o allò èpic com a mesures del valor estètic i ideològic de la fotografia. La inclusió d’allò aparentment banal, intranscendent o simplement no heroic en la iconografia contemporània forma part d’aquests canvis. La memòria individual, la biografia, el relat de les experiències quotidianes dels individus sol ser presentat com a alternativa als relats sobre els processos col·lectius, les històries nacionals i els grans esdeveniments internacionals. La reivindicació de determinats grups socials adquireix un nou biaix amb la implementació d’estratègies de representació i narratives no tradicionals.
Dins tals estratègies adquireixen especial importància certes experiències de participació, que cerquen lliurar als subjectes fotografiats les eines per a un major control de l’acte fotogràfic. Aquest fet per si mateix implica una inversió dels rols de poder, tradicionalment vinculats al sistema de relacions entre la càmera, el fotògraf i allò fotografiat.
D’altra banda, les noves estratègies de representació reivindiquen els relats ficticis com a dignes de ser legitimats per la imatge fotogràfica, alhora que serveixen per cridar l’atenció sobre la relativitat d’allò versemblant. Posen damunt la taula la pregunta: fins a quin punt són confiables els relats històrics, una vegada demostrat que majoritàriament han estat suportats i reforçats per imatges la veracitat de les quals és qüestionable?
Juan Antonio Molina
|
