Casal Solleric. Planta noble

Passeig del Born, 27. Palma de Mallorca 

18 julio – 2 septiembre 2007

Martín Chambi nació en Coaza, al sudeste del Perú en 1891, una zona de influencia quechua. Descubrió la fotografía gracias a los empleados de la mina en la que trabajó su padre. Con 17 años se trasladó a Arequipa, la ciudad más próspera del sur andino peruano, en la que funcionaban varios estudios fotográficos importantes. Al más reputado, la galería del precursor Max. T. Vargas se incorporó Chambi. Vargas se ocupaba de todos los servicios fotográficos, como más tarde hará Chambi: retratos de estudio, de tipos, vistas de paisajes y monumentos incaicos y coloniales, comercialización de postales y corresponsalía de prensa. A los pocos años de establecerse por su cuenta en Cuzco (1920), una ciudad en expansión con un notable ambiente cultural, su estudio llegó a ser el más importante de la ciudad.

Cuzco ofrecía una riqueza racial y cultural importante, además de un impresionante patrimonio incáico y colonial. Chambi consolida su labor de corresponsal gráfico con las revistas y periódicos más importantes del Perú y Argentina, lo que facilitará que se aprecien sus fotografías fuera de su ciudad y llegue a tener un importante reconocimiento en vida, con numerosos premios nacionales e internacionales.

Su estudio ofrecía “cualquier trabajo de arte fotográfico”. Los retratos eran uno de sus pilares. No dudaba en usar pincel, cuchilla o aerógrafo si creía que conseguiría con ello mayor fuerza o belleza en el retrato. Por su estudio pasa la sociedad cuzqueña más selecta junto a la más humilde, los notables de la ciudad y los indios desarrapados. Chambi da el mismo trato a todos, pero distingue claramente entre el retrato de encargo “artístico” y el de tipos populares, como el Gigante o el Niño mendigo, que realizaba para su divulgación en postales o publicaciones periodísticas. Estos retratos tienen por tanto un afán documental claro, están despojados de todo artificio (también de retoques) y por ello, resultan más reales. Su obra ofrece una nueva dimensión social del retrato, un único retrato, el de un país, el de su época, el de cada actor que se transforma en protagonista de su tiempo. Una observación carente de prejuicios, atrevida y al mismo tiempo delicada.

En los retratos de grupo Chambi muestra una gran maestría: celebraciones familiares o sociales, grupos indígenas o asociaciones de todo tipo. Normalmente los realiza en el exterior, con luz natural. El fin comercial de estas fotografías no las devalúa; constituyen un álbum del universo de la sociedad cuzqueña de su tiempo con sus notables diferencias sociales y raciales.

Las fotografías de fiestas y costumbres y personajes populares nos introducen en lo más vital de la cultura andina, con todas las complejidades de lo que llamaba el “mestizaje colonial”. La capacidad para seleccionar un lugar determinado en un momento dado, el conocimiento de los lugares que visitaba, el sentido del tiempo, de la luz más adecuada, le proporcionan una admirable manera de retratar grandes grupos.

Las fotografías de temas rurales y actividades del hombre andino son directas, traslucidamente documentales, resueltas en el negativo, sin retoques. Se trata de un grupo social que no ofrece barreras ante el fotógrafo que puede franquear su intimidad y mostrar a sus componentes deshinibidos, indiferentes o altivos. Es el Chambi más moderno, con una importante carga de verosimilitud. A su acostumbrada calidad técnica, se añade la fuerza y la naturalidad con que muestra a unos personajes que raramente aparecían en la fotografía contemporánea suramericana. Es un mundo amable, donde aún las formas extremas de desamparo, la discriminación y el vasallaje han sido humanizadas y dignificadas por la limpieza de la visión y la elegancia del tratamiento.

Las fotografías de paisajes andinos y restos arqueológicos fueron uno de los temas centrales de su producción. La intencionalidad artística y documental está presente en todas estas fotografías. Los restos arqueológicos sin embargo no formaban parte de sus exposiciones pero sí era el tema más demandado en publicaciones y postales que vendía en grandes cantidades. Aunque fotografió el Machu Picchu desde el año 1924, sus imágenes de esta ciudad son imprescindibles desde su participación en la expedición oficial que se organizó en el año 1928. Chambi consigue transmitir la atmósfera impregnada de misticismo y misterio de este monumental lugar sagrado construido entre grandiosas manifestaciones de la naturaleza y, a la vez, ofrece un documento arqueológico que permite hacerse una idea de la organización y magnitud del conjunto.

A partir de los años 50 empieza a decaer su trabajo y su nombre y el estudio pasa a manos de sus hijos Victor y Julia. Muere en Cuzco en 1973. Unos años más tarde empieza un lento y azaroso resurgir gracias al trabajo de recuperación de Edward Ranney, que culminó con la exposición del MoMA del año 1979.

Martín Chambi va néixer a Coaza, al sud-est del Perú, el 1891, una zona d’influència quítxua. Va descobrir la fotografia gràcies als empleats de la mina on va treballar son pare. Amb 17 anys es va traslladar a Arequipa, la ciutat més pròspera del sud andí peruà, en la qual funcionaven diversos estudis fotogràfics importants. Chambi es va incorporar al més prestigiós: la galeria del precursor Max. T. Vargas. Vargas s’ocupava de tots els serveis fotogràfics, com més tard farà Chambi: retrats d’estudi, de tipus, vistes de paisatges i monuments incaics i colonials, comercialització de postals i corresponsalia de premsa. L’alumne va superar aviat el mestre. Al cap de pocs anys d’establir-se pel seu compte a Cusco (1920), una ciutat en expansió amb un notable ambient cultural, el seu estudi va arribar a ser el més important de la ciutat. 

Cusco oferia una riquesa racial i cultural important, a més d’un impressionant patrimoni incaic i colonial. Chambi consolida la seva tasca de corresponsal gràfic amb les revistes i diaris més importants del Perú i l’Argentina, la qual cosa facilitarà que s’apreciïn les seves fotografies fora de la seva ciutat i arribi a tenir un important reconeixement en vida, amb nombrosos premis nacionals i internacionals. Aquesta tasca, a més, li permetrà difondre la seva cultura fora de l’àmbit local, a la qual cosa ajudarà també l’edició de postals, la producció de la qual era una de les bases de l’estudi. 

El seu estudi oferia “qualsevol treball d’art fotogràfic”. Els retrats eren un dels seus pilars. No dubtava a usar pinzell, fulleta o aerògraf si creia que amb això aconseguiria major força o bellesa al retrat. Pel seu estudi passa la societat cusquenya més selecta al costat de la més humil, els notables de la ciutat i els indis miserables. Chambi dóna el mateix tracte a tothom, però distingeix clarament entre el retrat d’encàrrec “artístic” i el de tipus populars, com el gegant o el nin captaire, que realitzava per a la seva divulgació a postals o publicacions periodístiques. Aquests retrats tenen, per tant, un afany documental clar, estan desposseïts de tot artifici (també de retocs) i per això resulten més reals. Als seus retrats Chambi demostra la seva capacitat per penetrar tan profundament en allò particular que les seves imatges són capaces de revelar per si soles la història del model. La seva obra ofereix una nova dimensió social del retrat, un únic retrat, el d’un país, el de la seva època, el de cada actor que es transforma en protagonista del seu temps. Una observació mancada de prejudicis, atrevida i alhora delicada. 

Als retrats de grup Chambi mostra una gran mestria: celebracions familiars o socials, grups indígenes o associacions de tot tipus. Normalment els realitza a l’exterior, amb llum natural. La finalitat comercial d’aquestes fotografies no les devalua; constitueixen un àlbum de l’univers de la societat cusquenya del seu temps amb les seves notables diferències socials i racials. Chambi sentia respecte, fins i tot afecte i empatia universals, i dominava les dues llengües en què s’expressaven els retratats. 

Les fotografies de festes i costums i personatges populars ens introdueixen en allò més vital de la cultura andina, amb totes les complexitats del que anomenava el “mestissatge colonial”. La capacitat per seleccionar un lloc determinat en un moment donat, el coneixement dels llocs que visitava, el sentit del temps, de la llum més adequada, li proporcionen una admirable manera de retratar grans grups. 

Les fotografies de temes rurals i activitats de l’home andí són directes, traslluïdament documentals, resoltes en el negatiu, sense retocs. Es tracta d’un grup social que no ofereix barreres davant el fotògraf, que pot franquejar la seva intimitat i mostrar als seus components desinhibits, indiferents o altius. És el Chambi més modern, amb una important càrrega de versemblança. A la seva habitual qualitat tècnica, s’hi afegeix la força i la naturalitat amb què mostra uns personatges que rarament apareixien a la fotografia contemporània sud-americana. És un món amable, on encara les formes extremes de desemparament, la discriminació i el vassallatge han estat humanitzades i dignificades per la netedat de la visió i l’elegància del tractament.  

Les fotografies de paisatges andins i restes arqueològiques foren un dels temes centrals de la seva producció. La intencionalitat artística i documental és present a totes aquestes fotografies. Les restes arqueològiques, tanmateix, no formaven part de les seves exposicions però sí que era el tema més demanat a publicacions i postals que venia en grans quantitats. Encara que va fotografiar el Machu Picchu des de l’any 1924, les seves imatges d’aquesta ciutat són imprescindibles des de la seva participació a l’expedició oficial que es va organitzar l’any 1928. Chambi aconsegueix transmetre l’atmosfera impregnada de misticisme i misteri d’aquest monumental lloc sagrat construït entre grandioses manifestacions de la natura i, alhora, ofereix un document arqueològic que permet fer-se una idea de l’organització i la magnitud del conjunt. 

A partir dels anys 50 comença a decaure el seu treball i el seu nom i l’estudi passa a mans dels seus fills Víctor i Julia. Mor a Cusco el 1973. Uns anys més tard comença un lent i agitat ressorgiment gràcies al treball de recuperació d’Edward Ranney, que va culminar amb l’exposició del MoMA de l’any 1979.