Vista des de la realitat d’una societat de la informació marcada per l’accés immediat a tota mena de dades (sovint filtrades, no ens enganyem, per tota mena de censures), en la qual ens domina una sensació de saturació, d’incapacitat d’abastar tot el coneixement que hi ha al món, la figura de Joan Coromines s’ens presenta tendrament romàntica i eloqüentment actual al mateix temps.

Un dels filòlegs catalans de més prestigi de la seva època, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 1905 – Pineda de mar, 1997) és particularment reconegut per l’aportació que va fer a l’estudi de la llengua catalana en els deu volums del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-2001) i els vuit volums de l’Onomasticon Cataloniae (1989-1997). L’elaboració d’aquestes dues monumentals obres va dur Coromines a recòrrer incansable el paisatge de la geografia i la llengua de Catalunya, recollint de manera obsessiva les 1.332 excursions que va dur a terme entre 1923 i 1979 en 11 llibretes, en les que la pacient enumeració comença cada cop en la primera sortida a Vallfornés el 14 d’octubre de 1923 i hi afegeix totes les posteriors. Travessant valls i muntanyes, el filòleg enquestava els llogarrencs, recollint metòdicament totes les possibles variacions d’un mateix topònim, així com aquelles paraules i expressions que potser sobrevivien només en boca d’un parell de persones. Aquesta immensa tasca de recerca va quedar recollida, primer, en una sèrie de fitxes o cèdules que van arribar a superar el milió, i després en els esmentats volums.

Tant aquestes dues obres com el propi mètode de treball de Coromines són objecte de l’exposició que, organitzada per la Fundació Caixa de Catalunya i comissariada per l’artista Perejaume, arriba ara a la sala soterrani d’Es Baluard. Perejaume porta a terme en aquesta ocasió una doble funció en presentar i interpretar alhora la figura del filòleg: juntament amb el que podriem anomenar la part documentalista, és a dir la presentació en carteles i fotografies del treball de Coromines i l’exposició de les seves llibretes d’excursions, el “cedulari general” (un gran fitxer de 36 calaixos on es conserven les fitxes, i que visquè la seva pròpia odissea), i els volums del Diccionari etimològic i l’Onomasticon, l’artista ha incorporat les dues obres que suposen el seu amidament de Joan Coromines. Es tracta, per una part, d’un projecció en la que veiem unes corbes de nivell en constant fluctuació. Aquí, Perejaume va portar a terme la interpretació del relleu topogràfic d’una superfície aquosa, de tal manera que les isolínies canvien constantment, exercici de cartografia futil que ens remet, com ell mateix afirma, a la situació actual del nostre entorn físic i mental, en la qual tot canvia i res no roman inamovible. D’altra part, un sobtat retruny, un só confús que ressona com un eco llunyà, envaeix de tant en tant la sala. Aquest murmuri no és sinò la compactació de tota la obra de Coromines: Perejaume va demanar als integrants del Cor Madrigal que pronunciessin, tots alhora, la totalitat de les entrades que conformen el Diccionari etimològic  i els topònims de les 1.332 excursions, donant lloc a dos sons que recorden, en opinió de l’artista, “una forma marina”.

Amb aquestes evocacions al medi aquós, Perejaume contraposa la fluctuació, la mobilitat i la incertesa a la fixació i categorització que marquen el treball de Coromines. No és estrany que la figura del filòleg hagi interessat a l’artista, que ha centrat la seva obra en ironitzar amb la forma en la que l’home ha intentat, en va, de representar i fixar la natura. Així, veiem en aquest amidament al mateix temps un homenatge i una crítica, un tribut a l’home que es va imposar la tasca hercúlia de marcar les fites dels espais vius del paisatge i la llengua, i també una demostració de la impossibilitat de mesurar l’immesurable.