En el camí vital hom passa inevitablement per diferents estadis i un dels grans principis de la creativitat artística és aconseguir plasmar-los en un medi plàstic. Hom coneix ja de l’escultor Tomeu Simonet “Gorriomoixa” les seves Ferides obertes al buit, esquinços al material escultòric que esdevenen una mena de pulmó obert a l’opacitat del ferro. Però en la seva recerca constant amb el material Tomeu Simonet “Gorriomoixa” s’ha ensopegat amb les arrels, amb les empremtes deixades fins ara en el seu camí d’artista i les seves escultures s’han transformat en testimonis d’una terra coneguda, viscuda i reinterpretada des de la seva primera joventut. La reacció que n’ha resultat té molt a veure amb la que experimentaren aquella Generació Beat al Nova York dels anys 1950 que, amb un punt de vista vital alternatiu, intentaren fugir a través principalment de la literatura, dels convencionalismes socials de l’època.

El terme que definí aquella generació sorgia directament de l’anglès beaten down (derrotat) però el concepte tenia implícit també un sentiment de lluita: beat també és batec, cop, ritme... I és que el tall, encara que dolorós, no ha sigut envà. Tot i que ara el que cal és que les ferides es cicatritzin perquè, un cop feta l’esquerda, ja no es pot  tornar enrera. En termes freudians, es diria que ara és necessari psicoanalitzar l’obertura i, en el cas de “Gorriomoixa”, significa excavar en els records i en les primeres influències creatives, en la música, en els llibres, en els materials que conformaren la tradició familiar del calçat, en les relacions, en la vida. 

Després, un cop fet el pas, ja només cal tirar endavant i projectar les vivències futures en nous materials que alhora facin sorgir noves forces creatives. El ferro i la seva encertada experimentació continuen però “Gorriomoixa” hi incorpora també per primera vegada la fragilitat del paper; no podia ser d’altra manera: el futur, vist des del desconeixement del present, també se’ns mostra igual de fràgil.