I, això passa tant per be com per malament, aquest es el risc, però, es el que hi ha quan un certamen rep al voltant de 100 obres a concurs, no pots recollir tot el material per seleccionar-lo i mostrar-lo in situ).

Be, al que anàvem, desprès d’una preselecció, les  obres finalistes que optaven a premi varen haver d’esperar un deliberació llarga i complicada ja que hi havia tres obres que estaven entre les que el jurat veia com a guanyadores.

Finalment la decisió va esser la de donar el premi a l’obra sense títol de l’artista Astrid Colomar.

Possiblement el que va captivar al jurat d’aquesta obra va esser la simplicitat complexa de la mateixa. M’explicaré, desprès de veure fotografies de gran format, videoprojeccions, muntatges digitals,... tot sense trobar res que ens despertes una mica la sorpresa, que ens poses el pel de punta, que diguessis aquesta es l’Obra, la vista sens va anar a una pintura tradicional sense colorants ni additius. Aquest va esser  el detonant, resulta estrany que en aquestes alçades de l’art modern una obra que se la podria  classificar com a clàssica te digui  molt més que d’altres que haurien d’estar més en la línea de l’estètica del moment.

Crec que aquesta artista ha trobat una bona línia a seguir. Ho demostra la valentia  i la energia del seu gest, la pinzellada just en el moment i en el lloc oportú. No sobra ni falta res. Tot està a on ha d’esser. Es tan difícil això en aquesta vida de caos i desbarats en que ens ha tocat viure que quan veus una obra com aquesta fas un alè i punt.

Dues obres més varen rebre  mencions especials la obra S.S de Rafel Bestard i l’obra Abrazos de Susana Muñiz.

S.S. de Bestard es una obra, també, i mai millor dit, de pintura pura i dura. Pintura per que es el que hi ha, pura per la imatge religiosa que reprepresenta, o no i, dura, perquè al menys a mi, es la sensació que hem transmeten les pintures d’en Rafel  en aquesta darrera etapa, duresa. Imatges que, com les escenes violentes o crues, et fan donar la volta a l’estómac però de les que no pots desviar la mirada, mescla, si voleu, de morbositat i llàstima però provistes d’una naturalitat que raja l’absurd.

Abrazos de Susana Muñiz tampoc et deixa indiferent, pots mantenir un diàleg amb l’obra i a mesura que t’endinses en ella més coses descobreixes, es una obra per esser contemplada i llegida, com haurien d’esser totes les obres.

El premi a l’artista de Calvià va esser concedit a Ana Maria Maldonado amb un conjunt de fotografies amb una bona composició, que de tenir un format una mica més gros haurien , al meu parer,  captat  la imatge de paisatge decadent que representen de una manera més impactant.

El conjunt de l’exposició format per 15 peces que s’inaugurarà el dilluns dia 12 de setembre  a la sala d’exposicions de l’ajuntament de Calvià, donarà una visió global del que es va presentar a aquest certamen amb propostes d’escultura, pintura, video, art digital i fotografia.