|
 Por Pau Waelder
L'església del Convent de Sant Domènec a Pollença acull aquest estiu una instal·lació sonora de l'artista canadenca Janet Cardiff, Motet per a quaranta veus, basada en la peça de música coral renaixentista Spem in Alium, de Thomas Tallis (1541-1585).
Senzilla però efectiva, la instal·lació es composa de quaranta altaveus muntats sobre uns llargs peus que els situen aproximadament a l'alçada del cap. Distribuïts en cercle, els altaveus ocupen la nau de l'església, deixant al centre un espai on l'espectador pot experimentar la peça de Tallis envoltat literalment pel so. Cardiff ha enregistrat cada una de les quaranta veus del cor per separat, a les que correspon un dels altaveus, aconseguint així a nivell visual que els aparells es converteixin en els substituts físics dels intèrprets i donant un cert sentit escultòric al conjunt. Les veus han estat distribuïdes en cinc cors de vuit veus (quatre masculines -baix, baríton, alt i tenor- i sopranos infantils), de tal manera que el so es trasllada d'un costat a l'altre de la nau, tot adquirint una qualitat tridimensional, que és un dels objectius de l'artista. Cardiff recorda que en el Renaixement es crea la perspectiva, i amb ella s'estableix un punt únic des del qual l'espectador pot contemplar a l'obra, i de la mateixa manera en els concerts s'assigna un lloc al públic, que rep la música des d'una perspectiva frontal. Amb aquesta instal·lació, l'artista vol introduir la possibilitat d'experimentar la música des de la perspectiva dels propis cantants: l'espectador pot escollir de situar-se a prop de cada un dels altaveus, establint una comunicació més íntima amb les veus individualment i percebent la distància física que les separa. L'escolta resulta particularment emotiva, tant si hom decideix de deambular al costat dels altaveus, com si hom seu al mig de la nau. Allotjada permanentment a la reconstruïda capella de Rideau Street de la National Gallery de Canadà, la instal·lació de Cardiff es beneficia en aquest cas de l'entorn de l'església del Roser, molt més propera al tipus d'espai pel qual es va concebre que les asèptiques sales del MoMA o la Tate Liverpool, on també ha estat presentada. L'artista, que és coneguda per les seves instal·lacions sonores en les quals l'espectador ha de recórrer un espai, sovint seguint unes indicacions o portat per un fil narratiu, explora les possibilitats expressives del so i les seves qualitats tridimensionals, en contrast amb la preeminència visual de la majoria de l'art que es fa avui en dia. “Crec que en el món de l'art ens concentrem excessivament en la mirada” afirma, “sempre mirant una pintura, i l'experiència és diferent si tens quaranta altaveus cantant una bella música, i les ones sonores impacten al teu cos per tot arreu: és una experiència molt física. Volia que el públic fos molt conscient, en un nivell conceptual, de la construcció d'una peça musical i com el so es desplaça d'una manera escultural per l'espai. Però al mateix temps volia que els afectés la música, és una composició meravellosa.” |
