Amb un espai ampliat (o millor dit, recuperat), que augmenta la seva capacitat expositiva i millora la seva imatge com a galeria, la Resistència de l’Art presenta des del 25 de novembre de 2005 l’obra recent de l’artista Olimpia Velasco.  Amb una formació multidisciplinar, Velasco ha desenvolupat en la seva carrera tota mena de tècniques, ja sigui gravat, pintura, escultura, fotografia, instal·lació o performance (precisament, ha portat a terme diverses accions amb la Resistència en la seva faceta de grup artístic, des de 2003). En la present exposició, aquesta habilitat per conjugar les diferentes formes de fer una obra d’art queda palesa en un conjunt de peces que es resisteixen a la classificació, però que tenen en comú la seva senzillesa i sinceritat, el seu despullament d’artificis i efectes. L’artista ha titulat aquesta exposició “Animias”, paraula amb la que vol designar el fet de donar una ànima a les coses. Segons ella mateixa afirma, es basa en la idea de transformar els objectes en sensacions, i de fet en mirar les seves obres no tenim la impressió de estar davant d’un objecte concret, acabat, sinò de resseguir l’escriptura d’un procés, testimoni o empremta d’una experiència intima. En les formes abstractes dels quadres veiem el traç d’un gest obsessiu, ferm i recurrent, que es superposa a l’expansió meditativa d’una taca de color mentre una miríade de minúscules petjades traversen la composició amb la lenta progressió d’un microorganisme. Les escultures, de plàstic i corda, reposen o penjen humils com plantes, i sembla que bateguen, que volen respirar. De tots ells emana el sentiment de l’eteri, d’allò inexplicablement subtil i alhora íntimament profund, el desig d’una anima.

Obre o conclou l’exposició la peça-performance “Suspensión alada”, una cadira que l’artista ha transformat en una mena d’au o àngel, ingràvida en mig de la sala, de la que broten, com plomes estranyes, innumerables tiges de plàstic. La peça, emperò, no cobra vida fins que la cantant Adela Ferrer la hi dóna amb la seva veu i la música que interpreta al piano. En aquesta acció, si hom renuncia a mirar la cantant i centrar-se en l’objecte, per un moment tindrà la sensació que, efectivament, la cadira s’ha despullat de la seva forma física i vola, subjectada només pel fil de la veu que l’acompanya.